I
Goethe
patina sobre l’Ilm, a Weimar
L’aigua s’ha fet camí de petja dura,
escenari d’actors i ballarins
on tothom allibera la natura
amb la nua disfressa d’uns patins.
Admirem qui esculpeix una figura
que es serva menys que el dring d’uns
esquellins,
i planyem el qui cau en greu postura
i no amaguem el riure gaire endins.
Fulgurar i caure —en terra, en mar o en
gel—
és el destí infrangible dels mortals,
de l’aprenent més tímid al més fort.
Separats de l’abisme per un tel,
escometem l’instant com immortals,
per la vida lliscant damunt la mort.C. 20 xi 2001
II
Là ci
darem la mano
Fent camí més de pressa que no el temps,
vindrem un dia a aquell jardí perdut
on les glans trepitjades pels camins
esdevindran les més florents alzines,
on dels nius asprament desgavellats
per les urpes del torb o del falcó
s’alçaran les cardines i les merles
a traçar en l’aire vives escriptures.
Allà, a la fi, ens hi donarem la mà,
sota l’ombra del teix o al bat del sol,
sense sentir calor o esgarrifances
ni recelar si ens mira gent o no.
Voldrem i no voldrem, com nens petits:
sense dir res, ens donarem la mà.
III
Nosaltres
…un
conte explicat per un idiota,
ple
de soroll i fúria, i sense solta.
W.
Shakespeare, Macbeth
Tots som la fúria,
tots som el tro;
tots som la nafra,
tots som la por;
tots som la forca,
tots som el gas;
tots som l’angoixa,
tots som la sang;
tots som l’insomni,
tots som el plor;
tots som la cendra,
tots som la pols.
No hi ha més solta
enllà de tots?
MIQUEL DESCLOT
