dilluns, 16 de setembre de 2019

Amb la mosca a l'orella


Amb la mosca a l'orella, fotografia d'Òscar Rocabert, Castellar del Vallès (Catalunya), estiu 2019

dijous, 8 d’agost de 2019

Tres poemes inèdits de Ramon Cases, de Manresa


PLUJA TOPICAL

Així és la vida
Per mi no ho facis
Ja no tens edat
No ho volia fer
Quines coses de dir
És el que ens ha tocat
La veritat fa mal
Ja t’està bé
Mai plou a gust de tothom


ENDERROC

Em besaves amb llavis de flor seca
la galta escrostada, a la intempèrie,
com un mur esbudellat que tremola
esperant l’enderroc. Paret trista
de paper estampat i rajoles verdes.


METAMORFOSI

Vull mastegar el dolor
com qui rosega vidres,
i escurar-ne les riscles;
paladejar com most
la sang de les genives.
Esquinçar-me la pell
i vestir-me de nou
amb la sal de la pluja.
Envasar al buit el plor
per rabejar-hi els ulls
quan el foc els abrasi,
i amb la mirada neta
posar nom a les coses.

                                                                   RAMON CASES

dilluns, 6 de maig de 2019

DISCURS QUE ELOI CREUS VA FER A TARRAGONA EN REBRE EL PREMI DE TRADUCCIÓ VIDAL ALCOVER, EL 4 DE MAIG DE 2019


         Malgrat que ho desaconsellin els grans oradors llatins, començaré amb un tòpic i donaré les gràcies al jurat per confiar en mi. Sé que no és fàcil, en un premi en què les propostes no són anònimes, confiar en una persona jove, com tampoc ho és atorgar el premi de traducció més prestigiós dels PPCC a un traductor amb poca experiència, que tot just comença. I ells ho han fet. Fent guanyar una obra, a més, la d’Aristòfanes, que s’ha de ser molt valent per premiar, perquè representa la unió de dos dels elements més difícils de traduir: la poesia i l’humor.

I és que, com a poeta dramàtic, pocs autors de la història de la literatura occidental de tots els temps poden mirar Aristòfanes de cara i als ulls. Malgrat això, a dia d’avui, els traductors catalans no han vist mai Aristòfanes com l’enorme poeta que era i, en conseqüència, mai no l’han traduït en la seva forma original, en vers. I això que Aristòfanes és un dels poetes clàssics que més metres diferents dominava. Massa s’ha considerat la comèdia poesia de segona; massa s’ha oblidat que la poesia còmica és, precisament, poesia i que les rialles i els somriures són tan lírics com els sanglots i els gemecs de les tragèdies. Gràcies, doncs, per deixar que Aristòfanes pugui expressar-se en català per fi com l’enorme poeta i virtuós de la paraula que era. Gràcies per permetre continuar l’obra que va començar Carles Riba amb la traducció poètica dels tràgics. O això, almenys, intentaré fer amb aquestes comèdies d’Aristòfanes, amb una traducció rítmica que segueixi de prop el text grec i els estudis més recents, però que no per això deixi de ser poètica i divertida alhora, sense la barrera elitista de l’acadèmia i la necessitat d’erudició per entendre la poesia i l’humor d’Aristòfanes. Deia Umberto Eco que només podies gaudir d’Aristòfanes si eres llicenciat en filologia clàssica. Bé, jo el que intentaré de fer és justament el contrari perquè Aristòfanes sigui patrimoni de tots i no d’uns tristos pocs tancats en les seves torres de marfil.

I és que en uns dies tan grisos com els que estem vivint per a la llibertat d’expressió i manifestació, per a la vida en general, necessitem Aristòfanes més que mai, perquè ell representa la crítica més descarnada al poderós, el bescantament del mateix govern que li pagava les funcions; representa la llibertat d’expressió, la fantasia absoluta, la lírica més descordada i irreverent.
Així que estic convençut que us faran gaudir d’allò més el viatge de Tereu al cel a lloms d’un escarabat per tal de rescatar la deessa Pau i acabar així la guerra, o la conversió dels homes en ocells per fugir de la seva ciutat corrupta i posar fi al domini dels déus injustos, o la paròdia més irreverent dels filòsofs i de Sòcrates als Núvols.

Al projecte que vaig enviar el gener i que finalment m’han premiat, em vaig sentir temptat d’incloure (tot i que al final no ho vaig fer) aquest passatge dels Ocells d’Aristòfanes, on el poeta, que era un expert en això de guanyar premis, deia als membres del jurat de les competicions dramàtiques, en boca dels ocells:

Al jurat volem parlar-li sobre guanyar aquest concurs:
si a nosaltres ens fan vèncer, donarem a tots molts béns,
molt millors que els dons que Paris amb Helena va obtenir.
Comencem amb el que els jutges volen per damunt de tot:
mai no us faltaran les òlibes... que decoren els diners.
Que se us ficaran a casa, i aniran a fer el seu niu
a les vostres grans butxaques, i us pondran els calerons.
I si us toca un càrrec públic, i en voleu rapinyar guanys,
us farem a mans un àvid esparver, menut i fer.
Si per contra no ens votéssiu, una lluna us forjareu,
de metall, com les estàtues, que si algú no en porta al cap,
passarem llavors els comptes, quan aneu mudats de blanc,
ja que us cobrirà la caca dels ocells del món sencer.

Veient que al final m’han atorgat el premi, sort que no vaig posar-hi aquest tros, perquè com tot bon jove i com tot bon traductor, sóc més pobre que una rata, i no sé d’on hauria pogut treure els calerons. De merda, en canvi, els traductors, tradicionalment tan negligits i criticats, ens n’emportem per donar i per vendre. Però, com dic, per sort no l’hi vaig posar. Gràcies, doncs, un cop més, per creure en mi i en Aristòfanes.

És per tot això que a banda d’agrair la confiança al jurat, vull fer-ho també amb l’organització d’un premi com aquest. El Vidal Alcover, organitzat per la casa de les lletres de Tarragona, dignifica la llengua catalana i en dignifica els traductors. És un dels pocs premis que premia, com deia, una tasca tan difícil i tan poc reconeguda com és la traducció. La gent continua veient la traducció com un acte de segona, i continua invisibilitzant els traductors. Premis com aquests ajuden a demostrar que la traducció és un acte literari i creatiu i permet que els traductors no quedem en l’oblit d’un gris contracte editorial. I el palmarès d’aquest premi així ho demostra, amb noms que fan realment impressió i amb qui em fa especial il·lusió (i un xic de por, per què no dir-ho) compartir premi. Noms de gent que admiro molt com els d’Anna Casasses, Xènia Dyakonova, Pau Vidal, Jordi Mas i López, o Jordi Parramon, que, a més de traductor, és un gran metricòleg, el manual del qual és un punt de partença fonamental per als que ens acostem a la traducció rítmica de la poesia clàssica. Tots ells i tants d’altres que no tinc temps d’anomenar dignifiquen la professió de l’escriptura en llengua catalana.

Gràcies a tots ells per obrir camí. Gràcies als professors de la Universitat de Barcelona que més grec m’han ensenyat. Gràcies, Jaume Pòrtulas i Xavier Riu. Gràcies, Francesca Mestre, i gràcies, Jaume Almirall.
Gràcies també a tots els que han lluitat perquè avui puguem ser aquí. Gràcies a tots els autors i autores que van fer front a l’amenaça feixista, com Agustí Bartra, Joan Sales, Artís Gener o tants d’Altres. Gràcies a Neus Català, per la seva dignitat antifeixista, gràcies a la gent d’Òmnium Cultural, i gràcies a Txell Bonet i Jordi Cuixart, per seguir dignificant, amb la seva lluita, cada dia, els drets de la nostra llengua i dels seus parlants.

I és que m’ha fet especial il·lusió veure que Òmnium Cultural també és al darrere d’aquest premi, ara que el seu president és injustament perseguit i empresonat per les seves idees, en un altre acte nauseabund d’un règim feixista, hereu del franquisme més repugnant. M’atorgueu aquest premi en un moment en què encara podem publicar en català, i encara hi ha qui llegeix en català. Una llengua que cada dia apaguem una mica més. Perquè sí, el català no es mor ni s’apaga. El català l’apaguem, el matem. El matem nosaltres mateixos, deixant de parlar en català en un debat de candidats a les eleccions. El matem canviant de llengua per racisme, per classisme. El matem canviant de llengua a la universitat perquè un sol alumne ho demana, el matem comprant traduccions castellanes perquè, segons diuen alguns literats catalans, les traduccions catalanes (excepte les seves, és clar) no són tan bones, o no sonen tan bé, perquè el català no serveix per dir paraulotes, perquè el català no serveix per dir marranades, perquè el català és cursi. El matem nosaltres i hi contribueixen, és clar, els que ens havien de portar a Ítaca, els que ens van prometre un estat nou, on la llengua fos el primer baluard, i que a la primera de canvi s’han venut la llengua i el vaixell. El maten encara més els que ens volen sense llengua, els que ens volen mesells, els que ens volen elitistes i racistes, els del 155, els mateixos que mai no oblidarem que, dient-se socialistes, van intervenir amb el seu vot les institucions catalanes, van deixar sense fons la Institució de les Lletres Catalanes i van enviar gent innocent a la presó. Per a tots ells, ni oblit ni perdó.

Perquè sí, perquè uns països catalans sense llengua no són res. Serem països de barretina i sardana, de paella i de falletes, de sobrassada i d’havaneres. I a mi, sense la llengua i sense la justícia social, la independència dels PPCC tant se me’n fot.

Com va dir Narcís Comadira, gran poeta-traductor: "La llengua és l’ànima d’un país, i un país que menysprea la seva llengua fins al punt de condemnar-la a mort no té cap dret a ser independent."

Moltes gràcies un cop més. Visquin els premis Ciutat de Tarragona, visca la llengua i visca la terra.

ELOI CREUS

Trobareu més informació sobre l'autor en aquest enllaç.

divendres, 3 de maig de 2019

Nova edició de poesia

Us volem fer avinent una nova antologia de poesia, aquest cop vinculada als autors de Lleida i comarques, titulada Poetes de Ponent, preparada per Jordi Pàmias i Jaume Pont, i publicada per Pagès Editors.

Celebrem alegrement aquesta novetat, atès el fet que el llibre inclou, en aquest cànon lleidatà, el poeta Víctor Verdú, codirector del fanzín cultural Les Sitges.

Trobareu, a Els crits escrits, textos i un vídeo d'aquest rar exemplar de poeta: un que se centra en el paisatge i en la pròpia vivència alhora, tal com feu el magnífic Marià Manent en el seu temps, tal com feu Anna Dodas en els seus dos llibres, tal com fa avui dia, tossuda i silenciosament, la castellarenca Sílvia Melgarejo. 

UT PICTURA POIESIS

Trobareu més informació del volum aquí.

dijous, 20 de desembre de 2018

Bones festes nos do Déu

RES

Això que dic és res,
és ben poca pregària,
una engruna potser...
la sal que deixa el crit
al morter del vençut,
una volva de veu,
un pessic d’esperança
en el pa del Senyor.

                                                         RAMON CASES

dimecres, 4 de juliol de 2018

Tres traduccions del grec d'Eloi Creus


Publiquem tres traduccions inèdites del filòleg castellarenc Eloi Creus, professor de grec a la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona. Tots tres textos formen part d'una Antologia de la literatura grega que Edicions de la UB vol publicar properament.


SEMÒNIDES D'AMORGOS
1 West


Fill meu, és Zeus altitronant qui decideix
la fi de tot, i qui disposa com li plau.
No hi ha consciència entre els mortals. Vivim com bèsties,
pasturant cada dia, ignorants com som
de quin final donarà déu a cada cosa.
Amb tot, nodrits per esperança i convicció,
tirem, en va, endavant. Alguns esperen l’alba,
d’altres el canvi d’estació, però no hi ha
mortal que cregui que no es guanyarà l’afecte,
al cap d’un any, del benestar i de la Fortuna.
A un, però, l’atrapa la vellesa ingrata
abans de poder ser a la meta. D’altres cauen
sota nefandes pestes o bé els anorrea
la Guerra i se’ls emporta Hades on no hi ha
claror. N’hi ha que la mar els nega, colpejats
per trombes i borrasques d’ones gegantines
de sal purpúria, quan no els queda alè per viure.
I encara hi ha qui es cenyeix al voltant del coll
un nus i diu un trist i voluntari adeu
als raigs del sol. No existeix res, doncs, sense mal.
La mort pren incomptables formes i als mortals
els esperen turments i penes impensables.
Però si em fessin cas, no abraçaríem mai
la dissort, ni ens aferraríem a la vida,
quan la pròpia existència és un penós turment.


SAFO
16 Campbell

Uns diuen que una esquadra de genets,
d’infanteria o vaixells és la cosa
més bonica del negre món. Jo afirmo
que és el que estimes.

I fer-ho entendre a tothom és molt fàcil,
quan Hèlena, de molt la més bonica
dels moridors, el seu marit més noble
va deixar enrere,

i va marxar, navegant fins a Troia
i mai més va tornar a pensar en la filla
o els pares estimats, perquè la féu
perdre <Afrodita>

*************************************
*************lleugerament...*******
i em recorda a Anactòria a qui ja no
tinc a la vora.

Preferiria veure com camina
encisadora i l’espurneig brillant
del seu rostre, que no soldats armats o
carros dels lidis.


94 Campbell
....................................
Sí, voldria ser morta, és cert:
ella m’abandonava entre sanglots

mentre m’anava repetint:
quin cruel destí el que hem patit,
Safo! Et deixo, però jo no ho vull, creu-me!”

I jo li responia així:
Ves-te’n, sigues feliç, però
no m’oblidis, sabent com t’aviciàvem.

Si no, espero que almenys recordis
........................... les estones
precioses que vam viure i compartir.

Sí, recorda com vora meu
et cenyies moltes corones
de violetes i roses i safrà!

I et posaves entorn del coll
delicat nombroses garlandes
que trenàvem amb flors de tota mena;

i t’untaves amb molt perfum
fet de mirra i flors, propi d'una
reina...

I estirant-te en llits setinats
satisfeies el teu desig
per suaus...

No hi havia...
ni tampoc santuari o temple
d’on ens poguéssim mantenir apartades.

Ni boscatges... ni danses
.........................o xivarri...
...........................................