dimecres, 4 de juliol de 2018

Tres traduccions del grec d'Eloi Creus


Publiquem tres traduccions inèdites del filòleg castellarenc Eloi Creus, professor de grec a la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona. Tots tres textos formen part d'una Antologia de la literatura grega que Edicions de la UB vol publicar properament.


SEMÒNIDES D'AMORGOS
1 West


Fill meu, és Zeus altitronant qui decideix
la fi de tot, i qui disposa com li plau.
No hi ha consciència entre els mortals. Vivim com bèsties,
pasturant cada dia, ignorants com som
de quin final donarà déu a cada cosa.
Amb tot, nodrits per esperança i convicció,
tirem, en va, endavant. Alguns esperen l’alba,
d’altres el canvi d’estació, però no hi ha
mortal que cregui que no es guanyarà l’afecte,
al cap d’un any, del benestar i de la Fortuna.
A un, però, l’atrapa la vellesa ingrata
abans de poder ser a la meta. D’altres cauen
sota nefandes pestes o bé els anorrea
la Guerra i se’ls emporta Hades on no hi ha
claror. N’hi ha que la mar els nega, colpejats
per trombes i borrasques d’ones gegantines
de sal purpúria, quan no els queda alè per viure.
I encara hi ha qui es cenyeix al voltant del coll
un nus i diu un trist i voluntari adeu
als raigs del sol. No existeix res, doncs, sense mal.
La mort pren incomptables formes i als mortals
els esperen turments i penes impensables.
Però si em fessin cas, no abraçaríem mai
la dissort, ni ens aferraríem a la vida,
quan la pròpia existència és un penós turment.


SAFO
16 Campbell

Uns diuen que una esquadra de genets,
d’infanteria o vaixells és la cosa
més bonica del negre món. Jo afirmo
que és el que estimes.

I fer-ho entendre a tothom és molt fàcil,
quan Hèlena, de molt la més bonica
dels moridors, el seu marit més noble
va deixar enrere,

i va marxar, navegant fins a Troia
i mai més va tornar a pensar en la filla
o els pares estimats, perquè la féu
perdre <Afrodita>

*************************************
*************lleugerament...*******
i em recorda a Anactòria a qui ja no
tinc a la vora.

Preferiria veure com camina
encisadora i l’espurneig brillant
del seu rostre, que no soldats armats o
carros dels lidis.


94 Campbell
....................................
Sí, voldria ser morta, és cert:
ella m’abandonava entre sanglots

mentre m’anava repetint:
quin cruel destí el que hem patit,
Safo! Et deixo, però jo no ho vull, creu-me!”

I jo li responia així:
Ves-te’n, sigues feliç, però
no m’oblidis, sabent com t’aviciàvem.

Si no, espero que almenys recordis
........................... les estones
precioses que vam viure i compartir.

Sí, recorda com vora meu
et cenyies moltes corones
de violetes i roses i safrà!

I et posaves entorn del coll
delicat nombroses garlandes
que trenàvem amb flors de tota mena;

i t’untaves amb molt perfum
fet de mirra i flors, propi d'una
reina...

I estirant-te en llits setinats
satisfeies el teu desig
per suaus...

No hi havia...
ni tampoc santuari o temple
d’on ens poguéssim mantenir apartades.

Ni boscatges... ni danses
.........................o xivarri...
...........................................



divendres, 15 de juny de 2018

DOS POEMES D'ÀNGELA CLOS DEL 2015


Publiquem dos poemes inèdits d’Àngela Clos, extrets de Vidre d’absenta, recull inèdit del 2015. El darrer llibre publicat per l’autora és Les passes pel vidre (Edicions Tremendes, 2018). Trobareu més informació i poemes al blog de l’autora: https://angelaclos.blogspot.com/  

S22

Els cavallets
s’instal·len
al prat
encara humit,
a cel obert
s’enlaira la carpa,
amagat: el núvol sec.

Acampada
de miniatures
i músiques:
estrany mareig.

Dins la rondalla
s’esfilagarsa
el cotó fluix
fluid i dolç
per prémer les ferides
amagades a la carn
de les pomes vermelles.

Cridòria de somriures
aliens al dol
es beuen l’aigua;
s’abrusa l’herba.

***

S23

En una nit de foc
que no és de joguina
es lliura la batalla.

Una pluja de sucre
es clava als ossos
que no se la miren.

Mentre,
en uns llençols
s’embolcalla
un imprevist orgasme
sentit i solitari.

Els estels
cerquen l’albada urgent,
i el cos nu és fel,
degotall daurat.

El cel
roineja
transparent
damunt
el soldat
de plom.


dimecres, 18 d’abril de 2018

Víctima i botxí diu Joan Brossa


Us volem fer avinent una gravació d'un poema de Joan Brossa musicat per Víctima i botxí, antic duet de guitarra i poemes, ja desaparegut.

La trobareu al web Música de poetes, en aquest enllaç.



dijous, 22 de març de 2018

Un poema de Mònica Mimó, de Castellar del Vallès


QUÈ FARÉ JO QUAN NO HI SIGUIN ELS TEUS ULLS?

Quan la teva mirada profunda no segueixi la meva, quan el teu esguard insistent s’evapori i se m’esfumi

Què faré jo quan no trobi els teus ulls?

Quan deserta em quedi sense ells, sense ells que ara em criden i m’esgarrapen, m’embolcallen i m’agombolen i tota la meva voluntat queda estèril i tot gira entorn d’ells... ulls magnànims

Dolços, ferotges, nets de tot

i moro una mica meditant la seva absència

Què faré jo quan no vegi més els teus ulls?

Com podré enterrar el seu record, presència ara inamovible en el meu imaginari, aire que em falta i que m’alleuja i que em dona la vida.

Què faré jo, orfe d’ells, què faré?

MÒNICA MIMÓ


divendres, 26 de gener de 2018

En la mort, aquest 24 de gener, de Mark E. Smith, líder de The Fall - El nostre homenatge


MUNTANYA, ENERGIA

En Blairstowe i en Partridge

em van dir:

«Per a una hipoteca

et cal un full de nòmines».

Em pensava que era gratis.



Dolly Parton i Lord Byron

diuen que la pàtria és l’últim refugi.

P’rò ara ho soc jo.



I l’aigua corre muntanya avall,

p’rò un arbre atura el flux de l’aigua.



Així que me’n vaig anar a pescar.

Una nota d’un peix em deia:

«Benvolgut sòmines, si és que ens vols atrapar,

et cal un ganxo i un fil.

Firmat: els peixos.»



L’aigua corre muntanya avall,

p’rò un arbre atura el flux de l’aigua.



Vaig anar a llogar un cotxe

i em van dir:

«Li cal el registre i un carnet de conduir, jove.»



L’aigua corre muntanya avall,

pr’ò un arbre atura el flux de l’aigua.

Muntanya. Energia.



MARK E. SMITH

Traducció d’Òscar Rocabert



dilluns, 16 d’octubre de 2017

Tres poemes d'Àngel Carbonell


Publiquem tres fragments inèdits del poema «Torres de silenci» del poeta Àngel Carbonell, nascut a Terrassa el 1972. Hi trobem un vers mesurat, un ritme sec, una pruïja per fer ben actuals unes formes poètiques pròpies d’edats clàssiques, sàviament transportades per a nosaltres per figures tan cabdals del segle XX com Carles Riba i Miquel Dolç. Àngel Carbonell ha publicat recentment el recull L’instant és tot (Emboscall, 2016).

 

TORRES DE SILENCI

 

III

 

Sóc la llimona verda que els corcs han malmenat,

jo mateix m'he lliurat als cucs i a les formigues,

com a mènada en èxtasi em devoren el seny

i el fàstic d'una vida m'ha devorat la rauxa,

sóc principi i final d'un petit univers,

sóc com un forat negre consumit pel seu món.

Potser hauria estat bé no ser ni concebut,

dissolt ja en el no res, ben a gust de no ser

com un déu immortal de vida passatgera.

 

IV

 

Surto un moment del nínxol, un altre qualsevol

que ha de visitar gent a la ciutat dels morts,

no tothom, que molts pensen que els seus difunts no hi són.

Sí que hi són, no patiu! Com voleu que no hi siguin?

Emparedats als nínxols els hem empresonat,

no se n'han d'escapar, ni tan sols per suplir-nos,

no tornen a la terra ni la carn ressuscita,

car els fem pagar,  morts, que no sabessin viure.

Jo no vull compartir cel·la amb l'avi i les cendres

del pare mort a Mèxic, tot just als meus deu anys,

que llencin a la brossa el meu cos, mort tot sol,

que em lliurin a les bèsties, en silenci, com sempre,

per volar cap al cel al ventre dels voltors.

 

X

 

De tard en tard m'aguanto la mirada a l'espill

i crec assegurar-me que també sóc humà,

perquè surto al carrer i el que en diuen humans,

bé cal anomenar-los, són a semblança meva

i, ho tinc ben comprovat, fan el mateix que jo

per viure o sobreviure, morir o mal morir.

Encara era petit que ja tenia dubtes,

mai m'he qüestionat tan a fons com llavors

i mai no n'he obtingut la satisfacció

ni he pogut fer-me entendre quan volia explicar-me.

La mirada estranyada que em clavaven els grans,

dels que ja ho saben tot i no volen dubtar,

em va ensenyar a acceptar els seus apriorismes.

Què sóc jo? Qui sóc jo? Per què només en mi?

La meva consciència, àvida, no en tenia

prou d'ocupar un sol cos i ara i sempre en desitja.

Jo, que pensava ser com la nit estelada,

no sóc més que l'esquitx que brilla feblement

a la llar apagada, damunt la cendra morta,

i ja només espera ventar l'última llum

i que aquesta agonia es reflecteixi al cel.