Publiquem tres fragments inèdits del poema «Torres de
silenci» del poeta Àngel Carbonell, nascut a Terrassa el 1972. Hi trobem un
vers mesurat, un ritme sec, una pruïja per fer ben actuals unes formes
poètiques pròpies d’edats clàssiques, sàviament transportades per a nosaltres
per figures tan cabdals del segle XX com Carles Riba i Miquel Dolç. Àngel
Carbonell ha publicat recentment el recull L’instant
és tot (Emboscall, 2016).
TORRES DE SILENCI
III
Sóc
la llimona verda que els corcs han malmenat,
jo
mateix m'he lliurat als cucs i a les formigues,
com
a mènada en èxtasi em devoren el seny
i
el fàstic d'una vida m'ha devorat la rauxa,
sóc
principi i final d'un petit univers,
sóc
com un forat negre consumit pel seu món.
Potser
hauria estat bé no ser ni concebut,
dissolt
ja en el no res, ben a gust de no ser
com
un déu immortal de vida passatgera.
IV
Surto
un moment del nínxol, un altre qualsevol
que
ha de visitar gent a la ciutat dels morts,
no
tothom, que molts pensen que els seus difunts no hi són.
Sí
que hi són, no patiu! Com voleu que no hi siguin?
Emparedats
als nínxols els hem empresonat,
no
se n'han d'escapar, ni tan sols per suplir-nos,
no
tornen a la terra ni la carn ressuscita,
car
els fem pagar, morts, que no sabessin
viure.
Jo
no vull compartir cel·la amb l'avi i les cendres
del
pare mort a Mèxic, tot just als meus deu anys,
que
llencin a la brossa el meu cos, mort tot sol,
que
em lliurin a les bèsties, en silenci, com sempre,
per
volar cap al cel al ventre dels voltors.
X
De
tard en tard m'aguanto la mirada a l'espill
i
crec assegurar-me que també sóc humà,
perquè
surto al carrer i el que en diuen humans,
bé
cal anomenar-los, són a semblança meva
i,
ho tinc ben comprovat, fan el mateix que jo
per
viure o sobreviure, morir o mal morir.
Encara
era petit que ja tenia dubtes,
mai
m'he qüestionat tan a fons com llavors
i
mai no n'he obtingut la satisfacció
ni
he pogut fer-me entendre quan volia explicar-me.
La
mirada estranyada que em clavaven els grans,
dels
que ja ho saben tot i no volen dubtar,
em
va ensenyar a acceptar els seus apriorismes.
Què
sóc jo? Qui sóc jo? Per què només en mi?
La
meva consciència, àvida, no en tenia
prou
d'ocupar un sol cos i ara i sempre en desitja.
Jo,
que pensava ser com la nit estelada,
no
sóc més que l'esquitx que brilla feblement
a
la llar apagada, damunt la cendra morta,
i
ja només espera ventar l'última llum
i
que aquesta agonia es reflecteixi al cel.