dilluns, 16 d’octubre del 2017

Tres poemes d'Àngel Carbonell


Publiquem tres fragments inèdits del poema «Torres de silenci» del poeta Àngel Carbonell, nascut a Terrassa el 1972. Hi trobem un vers mesurat, un ritme sec, una pruïja per fer ben actuals unes formes poètiques pròpies d’edats clàssiques, sàviament transportades per a nosaltres per figures tan cabdals del segle XX com Carles Riba i Miquel Dolç. Àngel Carbonell ha publicat recentment el recull L’instant és tot (Emboscall, 2016).

 

TORRES DE SILENCI

 

III

 

Sóc la llimona verda que els corcs han malmenat,

jo mateix m'he lliurat als cucs i a les formigues,

com a mènada en èxtasi em devoren el seny

i el fàstic d'una vida m'ha devorat la rauxa,

sóc principi i final d'un petit univers,

sóc com un forat negre consumit pel seu món.

Potser hauria estat bé no ser ni concebut,

dissolt ja en el no res, ben a gust de no ser

com un déu immortal de vida passatgera.

 

IV

 

Surto un moment del nínxol, un altre qualsevol

que ha de visitar gent a la ciutat dels morts,

no tothom, que molts pensen que els seus difunts no hi són.

Sí que hi són, no patiu! Com voleu que no hi siguin?

Emparedats als nínxols els hem empresonat,

no se n'han d'escapar, ni tan sols per suplir-nos,

no tornen a la terra ni la carn ressuscita,

car els fem pagar,  morts, que no sabessin viure.

Jo no vull compartir cel·la amb l'avi i les cendres

del pare mort a Mèxic, tot just als meus deu anys,

que llencin a la brossa el meu cos, mort tot sol,

que em lliurin a les bèsties, en silenci, com sempre,

per volar cap al cel al ventre dels voltors.

 

X

 

De tard en tard m'aguanto la mirada a l'espill

i crec assegurar-me que també sóc humà,

perquè surto al carrer i el que en diuen humans,

bé cal anomenar-los, són a semblança meva

i, ho tinc ben comprovat, fan el mateix que jo

per viure o sobreviure, morir o mal morir.

Encara era petit que ja tenia dubtes,

mai m'he qüestionat tan a fons com llavors

i mai no n'he obtingut la satisfacció

ni he pogut fer-me entendre quan volia explicar-me.

La mirada estranyada que em clavaven els grans,

dels que ja ho saben tot i no volen dubtar,

em va ensenyar a acceptar els seus apriorismes.

Què sóc jo? Qui sóc jo? Per què només en mi?

La meva consciència, àvida, no en tenia

prou d'ocupar un sol cos i ara i sempre en desitja.

Jo, que pensava ser com la nit estelada,

no sóc més que l'esquitx que brilla feblement

a la llar apagada, damunt la cendra morta,

i ja només espera ventar l'última llum

i que aquesta agonia es reflecteixi al cel.