EN TO POÈTIC – tertúlia de poesia
NICANOR PARRA, Poemas y antipoemas (1954)
Divendres, 17 de desembre de 2021, a les 19.00 h
Conductor: Òscar Rocabert / Lectura de poemes: Mònica Mimó
BIBLIOTECA ANTONI TORT
C. Sala Boadella, 6
Castellar del Vallès
Trobareu més informació en aquests enllaços:
https://www.nicanorparra.uchile.cl/
https://bibliotecavirtual.diba.cat/castellar-del-valles-biblioteca-antoni-tort
Besllum
Arran de camí, de tornada,
L'escorça es fon amb el silenci.
Cap pregunta. Capvespre.
Una llum més alta, enrere.
S'albira un reng de verd
en segon terme.
Errant l'aire hi fa festa.
EN
TO POÈTIC – tertúlia de poesia
BIBLIOTECA
ANTONI TORT
Divendres, 22 d’octubre de 2021, a les 19.00 h
ANNA
DODAS I NOGUER, El volcà (1986)
Conductor: Òscar Rocabert / Lectura de poemes: Mònica Mimó
Ho organitzen: Biblioteca Antoni Tort i
Ajuntament de Castellar del Vallès
Més informació: https://bibliotecavirtual.diba.cat/castellar-del-valles-biblioteca-antoni-tort
Hello Frank Zappa
fotografia d'Òscar Rocabert
agost 2021
Més informació a https://www.zappa.com/
SA MAJESTAT
Sa Majestat és una noia
molt bufona
Però no té gaire res a
dir
Sa Majestat és una
noia molt bufona
Prò no s’acaba de
decidir
Voldria dir-vos que us
estimo un pilot
Prò la panxa em demana
bots de vi
Sa Majestat és una
noia molt bufona
I un dia serà tota per
mi, oh i tant
Un dia serà tota per
mi.
JOHN LENNON – PAUL
McCARTNEY, 1969
Traducció d’Òscar
Rocabert
Vídeo a Youtube: https://www.youtube.com/watch?v=Mh1hKt5kQ_4
EL PA I LES ROSES
Mentre venim ben juntes, sota un cel
lluminós,
milions de cuines fosques, milers de
golfes grises
queden preses dels raigs que enceta un
sol urgent,
ja que cantem a lloure: «el pa i les roses,
el pa i les roses».
Mentre venim ben juntes, també lluitem
pels homes,
ja que són fills de mares i els tornem
a parir.
Ja no volem patir del bressol a la
tomba:
cor i cos tenen fam: deu-nos pa, mes
també roses.
Mentre venim ben juntes, innumerables
mortes
el vell càntic del pa van cridant amb
nosaltres.
Poc amor i bellesa trobaren
treballant.
És clar: lluitem pel pa; també volem
les roses.
Mentre venim ben juntes, portem dies
millors:
el triomf de les dones és triomf dels
humans.
Prou marginats, prou d’oci ―si un reposa, deu treballen―,
Partim-nos el que és bo: el pa i les
roses, el pa i les roses.
JAMES
OPPENHEIM, 1911
Traducció
d’Òscar Rocabert
Més
informació i poema original a la Wikipedia:
https://en.wikipedia.org/wiki/Bread_and_Roses
SAMARITANS
Vinga, amunt
Seu aquí
El cap ben alt
La tita, a lloc
Mitjons amunt
No ploris
Fot-li, que és de Reus
Aquí, quietó
Fot-li ous, em deia
Fot-li ous
Vinga, amunt
Seu aquí
El cap ben alt
La tita, a lloc
Mitjons amunt
No ploris
Fot-li, que és de Reus
Res de ploricons
Fot-li ous, em deia
Fot-li ous
La màscara de la masculinitat
És una màscara, que a mi, m’està portant
Fot-li ous, em deia
Fot-li ous
Soc un noi de debò
Un noi, i puc plorar
M’estimo molt
i ho vull intentar
És per ‘xò, que mai veus ton pare plorant
Vaig besar un paio i molava
IDLES
Versió d’Òscar Rocabert
Vídeo a Youtube:
Us vull presentar un espectacle de música, dansa i poesia en què he estat treballant darrerament:
Artsperiència 2
Las letras de Jordi (Maider Fernández Iriarte, 2019). – Amb Jordi Desquens i Maider Fernández. – Guió de Maider Fernández i Virginia García del Pino. – 70 minuts. – Estrena: 10 de juliol de 2020. - Una producció de Sr. y Sra.
Un altre cop, i amb
resultats espectaculars, se’ns presenta un nou treball de fi de màster vinculat
a l’Escola de Cinema Universitat Pompeu Fabra. Perquè ja fa temps que la podem
anomenar així: escola. Des del nostre humil lloc de simples espectadors, no
sabem què els expliquen, què els fan fer, com ens els manipulen, els nous
directors, dins d’aquella universitat, però ja fa molts anys que podem gaudir d’unes
pel·lícules que, sota l’aparença d’un treball de fi de carrera, ens diuen coses
importants, amb un llenguatge cinematogràfic modern i potent. Així doncs,
moltes gràcies.
Perplexos i meravellats
davant les múltiples normes de protecció a què ens sotmet el mític Renoir
Floridablanca per tal d’entrar-hi a veure una pel·lícula, ens asseiem en una
butaca numerada i exclusiva, encara que no sigui diumenge, avui. Han entrat
vuit espectadors, i comença la pel·lícula.
El tret més important amb
què podríem definir el gènere del film és el del misteri. Durant l’incipit,
sentim les veus dels protagonistes, veiem el famós cartó de lletres, veiem els
dits del senyor i de la noia, però no veiem cap cara amb què puguem relacionar
les misterioses frases que escoltem. Sabem que hi ha un home que pateix
paràlisi cerebral, sabem que hi ha una directora que fa la pel·lícula, però no
sabem quina cara fan. És el llenguatge, i l’enorme dificultat amb què els missatges
es transmeten, el tema principal d’aquest incipit. I tenim accés, també, a un somni,
a un objectiu: «Necessito anar a Lourdes.»
Quan tenim accés a Jordi
Desquens, el protagonista, ja no podem veure només una mena d’invàlid,
perquè hem vist, amb els nostres ulls, que en Desquens parla, de la
manera més quotidiana, mitjançant el seu dit i el cartó de lletres. Com que és
capaç d’elaborar un discurs, deixa de ser el subhome que la majoria de la
societat veu en una persona amb paràlisi cerebral. Aquesta primera victòria de
Maider Fernández sobre el públic és, potser, la més important: Jordi Desquens
parla, amb frases completes i ben formades, com vostè i com jo. En Desquens
pensa, i és un home que té coses a dir. Allò que a David Lynch va costar tota
una superproducció amb John Hurt i Anthony Hopkins per reivindicar la integritat
i la dignitat de tota persona nascuda d’una mare, Maider Fernández ho aconsegueix
de seguida que comença la pel·lícula mitjançant uns senzills i molt poderosos
plans fixos.
Poc metratge després,
veiem la preocupació, natural en tothom, de la mort dels pares. I accedim a una
autoritat, a una personalitat que sent i decideix, quan en Desquens demana a la
directora de deixar de parlar del tema, ja que l’angoixa. Al mateix temps, sabem
que en Jordi és un home amb una forta personalitat, amb el seu poder de decisió
intacte. També sabem que Maider no té vergonya d’editar i donar per bons
fragments de metratge on no se’ns presenta com la directora model, aquella que
ja sap què es farà a l’escena, aquella que diu als actors allò que s’ha de fer.
En certa manera, la directora se’ns presenta com una magnífica anti-Kubrick.
I és aquesta, la gran conquesta
de Maider Fernández: filma, filma durant estona i estona, amb la càmera fixa, i
llavors la realitat s’imposa: una trucada inesperada, una mecànica de
comunicació inèdita per a nosaltres, espectadors ignorants, una escena de cinema
clàssic a l’estil d’en Kieslowski. Si en sou espectadors, feu allò que només se
us demana: mireu. I és així, que aprenem coses noves, en aquesta pel·lícula.
La seqüència del santuari
de Lourdes és un valent exercici de cinema i té un alt valor. En l’inici, veiem
la devoció d’algunes persones cap a les roques de la Verge de Lourdes, i la
directora ens connecta aquesta devoció amb la trobada d’en Jordi Desquens amb
el bisbe de Terrassa en persona, escena que adquireix una importància que ens
acosta a la intensitat mística que ens espera.
Les preses d’imatge de la
missa de Lourdes ens porten allà on en Jordi Desquens ens volia portar: tenim
accés a un santuari de Lourdes que ens recorda, ben ràpidament, les catacumbes
dels cristians de Quo Vadis, i Maider Fernández ens fa connectar amb la
devoció de tota una comunitat. La magnífica arquitectura de l’església ens deixa
el terreny ben pla per accedir a l’experiència mística d’en Desquens. Però la
directora aconsegueix presentar-la com una conseqüència absolutament lògica del
fet que Jordi Desquens hagi anat finalment a Lourdes. L’escena és tremendament
íntima, digna del millor cinema dramàtic clàssic. Tota aquesta seqüència ens fa
pensar en la possibilitat que Déu es comuniqui realment amb alguns humans que Ell
hagi escollit.
A mesura que avança el
metratge, i ben hàbilment, Maider Fernández ens porta cap al terreny de l’estimació.
Oscar Wilde va establir el tema: massa sovint, la correcció en el tracte es
confon amb el flirteig. En Desquens s’enamora de la directora, pel sol fet que
ella li és amable. La proposta que el protagonista li fa per tal de tornar-la a
veure un cop acabi el rodatge és, cinematogràficament, colossal.
El gran triomf de Maider
Fernández és de demostrar que la comunicació entre codis diferents és possible,
i de fer-nos veure que, al capdavall, tots els fills de mare volem que se’ns
escolti. Que estiguin per nosaltres. I és aquesta la grandesa de la seqüència
final: si en Jordi demana el que demana d’una manera tan directa i sincera, qui
és, la directora, per a negar-li-ho?
ÒSCAR ROCABERT
Trobareu més informació sobre la pel·lícula en aquest web:
http://www.lasletrasdejordi.com/
