dilluns, 16 d’octubre del 2017

Tres poemes d'Àngel Carbonell


Publiquem tres fragments inèdits del poema «Torres de silenci» del poeta Àngel Carbonell, nascut a Terrassa el 1972. Hi trobem un vers mesurat, un ritme sec, una pruïja per fer ben actuals unes formes poètiques pròpies d’edats clàssiques, sàviament transportades per a nosaltres per figures tan cabdals del segle XX com Carles Riba i Miquel Dolç. Àngel Carbonell ha publicat recentment el recull L’instant és tot (Emboscall, 2016).

 

TORRES DE SILENCI

 

III

 

Sóc la llimona verda que els corcs han malmenat,

jo mateix m'he lliurat als cucs i a les formigues,

com a mènada en èxtasi em devoren el seny

i el fàstic d'una vida m'ha devorat la rauxa,

sóc principi i final d'un petit univers,

sóc com un forat negre consumit pel seu món.

Potser hauria estat bé no ser ni concebut,

dissolt ja en el no res, ben a gust de no ser

com un déu immortal de vida passatgera.

 

IV

 

Surto un moment del nínxol, un altre qualsevol

que ha de visitar gent a la ciutat dels morts,

no tothom, que molts pensen que els seus difunts no hi són.

Sí que hi són, no patiu! Com voleu que no hi siguin?

Emparedats als nínxols els hem empresonat,

no se n'han d'escapar, ni tan sols per suplir-nos,

no tornen a la terra ni la carn ressuscita,

car els fem pagar,  morts, que no sabessin viure.

Jo no vull compartir cel·la amb l'avi i les cendres

del pare mort a Mèxic, tot just als meus deu anys,

que llencin a la brossa el meu cos, mort tot sol,

que em lliurin a les bèsties, en silenci, com sempre,

per volar cap al cel al ventre dels voltors.

 

X

 

De tard en tard m'aguanto la mirada a l'espill

i crec assegurar-me que també sóc humà,

perquè surto al carrer i el que en diuen humans,

bé cal anomenar-los, són a semblança meva

i, ho tinc ben comprovat, fan el mateix que jo

per viure o sobreviure, morir o mal morir.

Encara era petit que ja tenia dubtes,

mai m'he qüestionat tan a fons com llavors

i mai no n'he obtingut la satisfacció

ni he pogut fer-me entendre quan volia explicar-me.

La mirada estranyada que em clavaven els grans,

dels que ja ho saben tot i no volen dubtar,

em va ensenyar a acceptar els seus apriorismes.

Què sóc jo? Qui sóc jo? Per què només en mi?

La meva consciència, àvida, no en tenia

prou d'ocupar un sol cos i ara i sempre en desitja.

Jo, que pensava ser com la nit estelada,

no sóc més que l'esquitx que brilla feblement

a la llar apagada, damunt la cendra morta,

i ja només espera ventar l'última llum

i que aquesta agonia es reflecteixi al cel.

 

dissabte, 23 de setembre del 2017

Els Jocs Florals Clandestins de Castellar del Vallès

Jornades Europees del Patrimoni 2017. Castellar del Vallès

El Jocs Florals Clandestins de Castellar del Vallès i la figura d’Aurora Bertrana - Vermut literari

Lloc de celebració: Can Juliana. Ctra. Sant Feliu BV-1249, Km.2. Castellar del Vallès
Data: dissabte 7 d’octubre
Hora: de 11 a 14 hores

El 7 de maig del 1967 es celebraren, a la Masia de Can Juliana, propietat de la família Arús, uns jocs florals clandestins presidits pel poeta castellarenc Joan Arús per tal de celebrar el centenari de Prudenci Bertrana. En aquests jocs florals Aurora Bertrana va fer un parlament que ara, gràcies a la celebració de l’any Bertrana, s’ha pogut recuperar en un arxiu d’àudio.

L’activitat programada està dirigida a reviure aquell moment, així com a reivindicar el patrimoni literari castellarenc i la figura d’Aurora Bertrana. L’activitat tindrà un format de vermut literari. Acte obert sense inscripció prèvia


Programa :

1)    Obertura de l’acte per part del comissariat de l’Any Bertrana, Oriol Ponsatí-Murlà
2)    Breu història dels Jocs Florals i contextualització dels Jocs Florals Clandestins de 1967 per part d’Antoni Seguí i Eulàlia Sagrera, de l’Arxiu d’Història de Castellar del Vallès
3)    Passi de l’àudio del discurs d’Aurora Bertrana amb motiu d’aquells Jocs Florals Clandestins de Castellar del Vallès al 1967.
4)    Presentació de la figura d’Aurora Bertrana, escriptora, musicòloga i política, que destacà en la seva militància a favor del feminisme per part de Josep Bargalló i Sílvia Nicolàs 
5)    Homenatge als Jocs Florals Clandestins de 1967 amb la lectura de tres poemes guanyadors per part dels poetes Miquel Desclot, Joan Sellent i Òscar Rocabert.

Organitza: Arxiu d’Història de Castellar - Ajuntament de Castellar del Vallès
Col·labora: ERC de Castellar del Vallès, Institució de les Lletres Catalanes, Can Juliana, Miquel Desclot, Joan Sellent, Òscar Rocabert

dimarts, 22 d’agost del 2017

Text que va llegir Miquel Desclot als jardins del Palau Tolrà de Castellar del Vallès el 4 de juliol d'enguany

AGRAÏMENT
per la Menció Honorífica de l’Ajuntament de Castellar

Benvolguts castellarencs, membres del consistori, veïns del carrer o de la plaça, nens, estudiants, treballadors, desocupats i jubilats,

Aquest any en fa quaranta que vaig plantar arrels en aquesta vila. Va ser gràcies al cop de mà d’una alumna meva a la universitat, que em va fer el favor d’investigar la disponibilitat d’habitatge en aquell moment a Castellar: era la Dolors Vila i Tort, malauradament desapareguda fa poc més d’un any, que avui he volgut recordar perquè també sigui present en aquest acte.
Vaig venir del meu Clot natal per estar més a prop de la universitat on jo era professor des de feia dos anys, però sobretot per viure en un entorn amable que em permetés de treballar concentradament en l’escriptura, que ha estat sempre la meva dedicació primordial i preferida.
Durant aquests quaranta anys he escrit tant com he sabut, tancat al meu estudi. He escrit poesia, he traduït poesia, he escrit assaig sobre música, he escrit poesia i narrativa per a infants, he escrit llibres per a l’ensenyament, he treballat i he traduït per al teatre, he redactat conferències sobre literatura o sobre música, he escrit dietaris, he elaborat antologies de poesia i he preparat edicions de l’obra d’altres (com la de Joan Arús), he traduït novel·les, he produït textos cantables per al món coral, he escrit articles per a la premsa especialitzada… un bon tou de feina, ara que ho veig amb perspectiva! Una feina que es fa, necessàriament, d’amagat de les mirades públiques, i que de vegades pot semblar, per manca de visibilitat, que no es fa aquí, en aquest planeta, sinó en algun lloc semblant als llimbs. L’escriptura és una activitat solitària i retirada (no deu ser per simple casualitat que vaig parar el meu estudi al carrer del Retir), i rarament desvetlla l’interès dels grans mitjans de comunicació (els poetes només solen sortir al Telenotícies el dia que es moren, i encara no tots). I és per aquesta raó que resulta especialment reconfortant que els veïns d’un solitari d’aquesta mena s’adonin de la feina que ell fa calladament, i que l’hi reconeguin com a socialment útil.
Però no és pas d’ara, a última hora, que em sento ben acollit i respectat entre vosaltres. M’hi he sentit sempre, si val a dir la veritat. De fet, aquesta no és la primera vegada que el poble em manifesta públicament el seu afecte: quan vaig traspassar la ratlla dels seixanta anys (i d’això ja en fa cinc), un grup de lletraferits d’una generació més jove que la meva, encapçalat per l’Òscar Rocabert, ja va organitzar una sèrie d’actes de celebració que em va commoure. Des d’aquí, els ho vull tornar a agrair públicament, aprofitant l’avinentesa. I no fa gaires mesos, encara, la secció local de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana va gestionar que se’m concedís el premi Joan Coromines. També els ho vull agrair de nou, aquest vespre.
Ara que el reconeixement ens arriba, a en Joan i a mi, de la mà de la institució que ens representa oficialment a tots plegats, és hora de dir que afortunadament les coses han canviat per a bé en la nostra consciència col·lectiva. Quan vaig aterrar a Castellar, el 1977, encara era viu —i actiu— el poeta Joan Arús, l’avi d’en Joan, que al cap de cinc anys se’n va anar d’aquest món amb la recança punyent de no haver estar reconegut per la seva gent. Vull pensar que avui estaria content de veure reparat aquell “descuit” en la persona del seu nét.
En temps reculats, el poeta era el guia de la tribu, el bard, el xaman, el posseïdor del poder del verb, que reunia la col·lectivitat al seu entorn per la màgia d’aquelles paraules que la feien conscient de pertànyer a una tradició, a un grup, a una nació. Aquesta condició del poeta encara es va manifestar clarament entre nosaltres amb la figura de Jacint Verdaguer, mossèn Cinto, al segle XIX. I encara va treure el cap breument amb la figura de Josep Maria de Sagarra i fins i tot amb la de Miquel Martí i Pol, ja al segle XX. Però avui dia el destí dels poetes és l’obscuritat. El poder de la paraula ha quedat ocult i enfosquit darrere el poder omnímode de l’economia i el poder cada cop més desmesurat de les armes. La poesia viu ara amagada darrere els constants castells de focs d’aquestes dues tiranies implacables i despietades. Però viu, malgrat tot. Perquè, encara que pugui semblar una boutade, la poesia respon a una necessitat íntima de la humanitat, que és feta de verb, i per això no ha deixat d’existir mai, des del moment que els humans vam començar a parlar i, tot seguit, vam aprendre a cantar. Els humans ens podem passar dels diners i de les armes, sense deixar de ser humans; el dia que perdéssim la paraula, no seríem sinó uns primats més, al costat dels goril·les, els ximpanzés i els orangutans.
Gràcies, doncs, veïns de Castellar, tots, des dels membres del consistori fins a la darrera paradista del mercat, passant pels nens de bolquers i els avis retirats, per la vostra companyia i pel vostre reconeixement de la feina callada dels que ens dediquem a carregar les paraules d’emoció.
Gràcies, en particular, a l’Anton Carbonell, un altre castellarenc de nova planta, arribat dels mateixos verals que jo, autèntica ànima d’aquests honoraments, per la seva generositat desinteressada i per la seva activitat i el seu activisme infatigables, que algun dia també seran distingits.
És per ell que vull acabar la meva intervenció d’avui, dia de la Independència (…dels Estats Units), amb uns versos. He escollit per a l’ocasió un sonet que vaig escriure després de traduir la poesia de Miquel Àngel, el gran artista florentí del Renaixement. Tracta de les dificultats de traduir una poesia tan barroca i cantelluda com la seva, a la manera del sonet burlesc en què ell mateix parlava jocosament de les dificultats de pintar el sostre de la Capella Sixtina, enfilat perillosament a l’alta bastida, contorsionat i empastifat per la pintura que li queia a la cara.

Pedra àngel
Traduint Miquel Àngel

M’he tornat calb en tan ardit intent,
com fa l’estudi amb el contemplatiu,
que dins la closca cou de viu en viu
el més alambinat coneixement.
La llengua emmatxucada se’n ressent
i tant es recargola l’adjectiu
que ja ni el reconeix el substantiu,
i s’omple de saliva el paviment.
Se m’esbarrien les preposicions,
com llimalla de marbre vent enllà,
i els verbs n’han de collir les escorries.
Se’m transformen en serps les oracions,
armades amb ullals per injectar
la barroca metzina que em confies.
Només escric si em guies,
àngel més alt que totes les peanyes,
perquè el cor sap del cert que no m’enganyes.
(Per què hi deixo les banyes,
si l’acadèmic que en sap més que Déu
remugarà que rimo massa lleu?)


Miquel Desclot, 4 de juliol del 2017

dimarts, 4 de juliol del 2017

DOS POEMES INÈDITS D'HELGA SIMON


Publiquem dos poemes inèdits d’Helga Simon (Sant Just Desvern, 1991), que ha guanyat l’últim premi Amadeu Oller amb el llibre A la vora. Aquesta obra serà publicada enguany per l’editorial Galerada de Cabrera de Mar.
 «Geometria» i «Tu» pertanyen al recital de poemes amb piano que Helga Simon ha realitzat amb la pianista Clara Aguilar. Aquest recital es titula Amb els peus descalços i en trobareu més informació al blog de la poeta. Agraïm a l’autora l'amable autorització per a publicar aquests dos textos.

GEOMETRIA

En un trosset
de llum
t’eixugues
les llàgrimes d’aquest dia.

En un trosset
de fum
t’ofegues
els pensaments que no volies.

En un trosset
de lluny
t’enyores
del que aquí avorriries.

En un trosset
d’un puny
t’amagues
la fúria que et sorprendria.

En un trosset
de full
t’escrius
el que parlat res no et diria.

En un trosset
d’un punt
t’adones
que la resta és alegria.

TU

Ressegueix
amb el dit
el pom que obre
casa teva.

El carbó
crepitant
d’on s’escapa
aquest fum negre.

Les llavors
sota el sol
que l’octubre
mai ofega.

La coïssor
dels mosquits
que ens recorda
aquell setembre.

Les butxaques
ocupades
quan el vespre
es deixa veure.

El silenci
a tots els parcs
quan la nit
es fa més freda.

Les paperines
de castanyes
ambulants
per les voreres.

Els replecs
de la manta
al costat
de la novel·la.

Les llums grogues
dels carrers
i una última
botiga oberta.

Els dibuixos
de la pell
a les teves
mans tan fredes.

Ressegueix-te
amb el dit
que ets un trosset
d’aquesta escena.

divendres, 14 d’abril del 2017

Un text de Miquel Desclot del 1978


TRES SECRETS EN UNA BARCA


         Això és, amb permís del pare Sol-i-serena, una bona vesprada de no se sap quin mes de no se sap quin any. Avui, en Joanet dels Ventalls els porta esvalotats: un gregalet escabellat bat les aigües de l’Albufera i fa anar en doina els ànecs i les fotges. És ―això se sap bé― dimarts.

         Per un canal, ve del Palmar un albuferenc, a poc a poc. Negre, pla, solemne: com un taüt. El mena un home petit, de mirada trista, encorbatat fins a les dents. Sorgeix d’una selva de bova, com una aparició de marededeueta.

         L’homenet emproa cap al seu redolí, l’indret on a ell li pertoca de pescar. La petita embarcació comença a entrar a l’Albufera oberta: les aigües estan nervioses i fan ballar l’inestable albuferenc.

         L’homeniu arriba a lloc. De primer, conjura les ones perquè no el facin naufragar ni li destarotin la feina. Quan en Joanet dels Ventalls li calma les aigües, l’home cala l’ormeig. I espera. Allí a la vora brillen salts platejats que auguren bona pesca. A ponent es prepara un decorat pompós per representar, d’aquí a poques hores, una postal de sol empalagosa.

         Al cap de poca estona, l’ormeig dóna senyals de pesquera. L’home el tiba, un si és no és escèptic. Però pesa que déu n’hi do. Hi ha hagut sort de la bona: agafada a l’ormeig, apareix una nena de pocs mesos que somriu sense dents i mou els braços com un molí de vent. L’aigua li regala per la cara i sembla una poma esquitxada. El pescador, content de tan bon principi, l’agafa amb mans de porcellana i se la fica al sarró. No és pas normal, no, de començar tan bé. L’home, engrescat, torna a calar l’ormeig, perquè, qui sap, potser la sort s’ha encaterinat amb ell, avui. Mentre s’espera, fa un cigarret. En Joanet dels Ventalls li envia una bufada per fer-li voleiar la corbata. Gairebé un oli de Manet.

         L’ormeig hi torna al cap de poc. Algun déu subaquàtic deu protegir la seva sort. Un bon pes li mig fa perdre l’equilibri. De l’aigua tèrbola en surt una dona magnífica, serpejant com una anguila, amb pit i cuixa de deessa a la grega: una Afrodita praxitel·liana. L’homenet no cap a la pell. Les tardes de dimarts no eren mai tan pròdigues. Ell que sí, per allunyar el microbi descortès de la incredulitat, li palpa les molses amb les mans de la pell. El món i el dimoni poden mentir: la carn no ment. Amb els ulls fora de les conques, se la desa al sarró, al costat de la nena. El pescador torna a calar l’ormeig mentre es passa la llengua pels llavis, que és qüestió de no perdre aquesta inaudita bona ratxa.

         I continua, per mentida que sembli. Ara el pescador tiba l’ormeig i poa un pes dolç. Tanta meravella és mentida. Aquesta mentida és una vella preciosa, esvelta, d’ulls blaus i penetrants, amb el cabell blanc mig recollit al darrere, que sorgeix de l’aigua. També nua. És de debò, però és mentida. Du una dalla de butxaca i tot el món a cada ull. Quan tot el cos espigat és fora de  l’aigua, la vella mira l’horitzó, com en el quadre de Böcklin, i comença a dallar les mates de bova que cauen més a prop. Un cop i un altre, talla l’aire amb l’ala d’oreneta. A la setena volta, d’una revolada, clava dallada a les cames de l’homenic i ai! mossegada de serp divina! L’home l’agafa amb les mans del pensament i la fa cabre entre la nena de poma i Afrodita. Obeint una consigna atàvica, ja no torna a calar l’ormeig. Recull totes les coses i emproa cap al Palmar, amb el sarró ple de sort de dimarts. Deu ser tretze i no ho sap ningú.

         El pare Sol-i-serena, traient el nas per sobre el llençol blanc, s’ho mira, santomàs, amb ull de vaca. En Joanet dels Ventalls amb ull de passa-que-t’he-vist. Jo, amb els peus a l’aigua, m’ho miro amb ull de prologuista reumàtic.

         L’albuferenc s’allunya. Només de tant en tant, el fum enronda el cap del pescador sortós. Tot d’una, a la barca, tres mans surten subreptíciament de dins el sarró. Una de menuda, una de plena i una de nuosa. Cadascuna d’elles, a poc a poc, dolçament, deixa caure el seu nom damunt l’aigua de l’Albufera. Tres noms que han flotat durant l’estona que l’aigua ha necessitat per amarar-los i xuclar-los maternalment cap al llot del fons.

         Jo prou els he llegits, mentre s’anaven ofegant. I prou els diria. Però tot d’un plegat ha aparegut, de darrere unes boves, un neptú d’aigua dolça que m’ha convertit en peix la llengua que tenia per dir-los. Un peix que ha fugit esperitat cap al clot de l’Albufera i que déu sap on para i on dorm.

         De darrere un núvol, per una escletxa, s’escapa una mica de Debussy. Molt suaument.

         L’homeniu, cama-segat, se’n torna pel canal, somiant un all-i-pebre entre baladres. Sol.

MIQUEL DESCLOT



Edició original: ANDRÉS ESTELLÉS (Vicent). – Festes llunyanes. – Dibuixos: Jordi Sarrate. – Pròleg: Miquel Desclot. – Terrassa: Impremta Rimeba, 1978. – (El Bordiol, 4). – p. 2-3.

Agraïm a l’autor l’amable autorització per a tornar a publicar aquest text.