Text que va llegir Miquel Desclot als jardins del Palau Tolrà de Castellar del Vallès el 4 de juliol d'enguany

AGRAÏMENT

per la Menció Honorífica de l’Ajuntament de Castellar

Benvolguts castellarencs, membres del consistori, veïns del carrer o de la plaça, nens, estudiants, treballadors, desocupats i jubilats,

Aquest any en fa quaranta que vaig plantar arrels en aquesta vila. Va ser gràcies al cop de mà d’una alumna meva a la universitat, que em va fer el favor d’investigar la disponibilitat d’habitatge en aquell moment a Castellar: era la Dolors Vila i Tort, malauradament desapareguda fa poc més d’un any, que avui he volgut recordar perquè també sigui present en aquest acte.

Vaig venir del meu Clot natal per estar més a prop de la universitat on jo era professor des de feia dos anys, però sobretot per viure en un entorn amable que em permetés de treballar concentradament en l’escriptura, que ha estat sempre la meva dedicació primordial i preferida.

Durant aquests quaranta anys he escrit tant com he sabut, tancat al meu estudi. He escrit poesia, he traduït poesia, he escrit assaig sobre música, he escrit poesia i narrativa per a infants, he escrit llibres per a l’ensenyament, he treballat i he traduït per al teatre, he redactat conferències sobre literatura o sobre música, he escrit dietaris, he elaborat antologies de poesia i he preparat edicions de l’obra d’altres (com la de Joan Arús), he traduït novel·les, he produït textos cantables per al món coral, he escrit articles per a la premsa especialitzada… un bon tou de feina, ara que ho veig amb perspectiva! Una feina que es fa, necessàriament, d’amagat de les mirades públiques, i que de vegades pot semblar, per manca de visibilitat, que no es fa aquí, en aquest planeta, sinó en algun lloc semblant als llimbs. L’escriptura és una activitat solitària i retirada (no deu ser per simple casualitat que vaig parar el meu estudi al carrer del Retir), i rarament desvetlla l’interès dels grans mitjans de comunicació (els poetes només solen sortir al Telenotícies el dia que es moren, i encara no tots). I és per aquesta raó que resulta especialment reconfortant que els veïns d’un solitari d’aquesta mena s’adonin de la feina que ell fa calladament, i que l’hi reconeguin com a socialment útil.

Però no és pas d’ara, a última hora, que em sento ben acollit i respectat entre vosaltres. M’hi he sentit sempre, si val a dir la veritat. De fet, aquesta no és la primera vegada que el poble em manifesta públicament el seu afecte: quan vaig traspassar la ratlla dels seixanta anys (i d’això ja en fa cinc), un grup de lletraferits d’una generació més jove que la meva, encapçalat per l’Òscar Rocabert, ja va organitzar una sèrie d’actes de celebració que em va commoure. Des d’aquí, els ho vull tornar a agrair públicament, aprofitant l’avinentesa. I no fa gaires mesos, encara, la secció local de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana va gestionar que se’m concedís el premi Joan Coromines. També els ho vull agrair de nou, aquest vespre.

Ara que el reconeixement ens arriba, a en Joan i a mi, de la mà de la institució que ens representa oficialment a tots plegats, és hora de dir que afortunadament les coses han canviat per a bé en la nostra consciència col·lectiva. Quan vaig aterrar a Castellar, el 1977, encara era viu —i actiu— el poeta Joan Arús, l’avi d’en Joan, que al cap de cinc anys se’n va anar d’aquest món amb la recança punyent de no haver estar reconegut per la seva gent. Vull pensar que avui estaria content de veure reparat aquell “descuit” en la persona del seu nét.

En temps reculats, el poeta era el guia de la tribu, el bard, el xaman, el posseïdor del poder del verb, que reunia la col·lectivitat al seu entorn per la màgia d’aquelles paraules que la feien conscient de pertànyer a una tradició, a un grup, a una nació. Aquesta condició del poeta encara es va manifestar clarament entre nosaltres amb la figura de Jacint Verdaguer, mossèn Cinto, al segle XIX. I encara va treure el cap breument amb la figura de Josep Maria de Sagarra i fins i tot amb la de Miquel Martí i Pol, ja al segle XX. Però avui dia el destí dels poetes és l’obscuritat. El poder de la paraula ha quedat ocult i enfosquit darrere el poder omnímode de l’economia i el poder cada cop més desmesurat de les armes. La poesia viu ara amagada darrere els constants castells de focs d’aquestes dues tiranies implacables i despietades. Però viu, malgrat tot. Perquè, encara que pugui semblar una boutade, la poesia respon a una necessitat íntima de la humanitat, que és feta de verb, i per això no ha deixat d’existir mai, des del moment que els humans vam començar a parlar i, tot seguit, vam aprendre a cantar. Els humans ens podem passar dels diners i de les armes, sense deixar de ser humans; el dia que perdéssim la paraula, no seríem sinó uns primats més, al costat dels goril·les, els ximpanzés i els orangutans.

Gràcies, doncs, veïns de Castellar, tots, des dels membres del consistori fins a la darrera paradista del mercat, passant pels nens de bolquers i els avis retirats, per la vostra companyia i pel vostre reconeixement de la feina callada dels que ens dediquem a carregar les paraules d’emoció.

Gràcies, en particular, a l’Anton Carbonell, un altre castellarenc de nova planta, arribat dels mateixos verals que jo, autèntica ànima d’aquests honoraments, per la seva generositat desinteressada i per la seva activitat i el seu activisme infatigables, que algun dia també seran distingits.

És per ell que vull acabar la meva intervenció d’avui, dia de la Independència (…dels Estats Units), amb uns versos. He escollit per a l’ocasió un sonet que vaig escriure després de traduir la poesia de Miquel Àngel, el gran artista florentí del Renaixement. Tracta de les dificultats de traduir una poesia tan barroca i cantelluda com la seva, a la manera del sonet burlesc en què ell mateix parlava jocosament de les dificultats de pintar el sostre de la Capella Sixtina, enfilat perillosament a l’alta bastida, contorsionat i empastifat per la pintura que li queia a la cara.

Pedra àngel

Traduint Miquel Àngel

M’he tornat calb en tan ardit intent,

com fa l’estudi amb el contemplatiu,

que dins la closca cou de viu en viu

el més alambinat coneixement.

La llengua emmatxucada se’n ressent

i tant es recargola l’adjectiu

que ja ni el reconeix el substantiu,

i s’omple de saliva el paviment.

Se m’esbarrien les preposicions,

com llimalla de marbre vent enllà,

i els verbs n’han de collir les escorries.

Se’m transformen en serps les oracions,

armades amb ullals per injectar

la barroca metzina que em confies.

Només escric si em guies,

àngel més alt que totes les peanyes,

perquè el cor sap del cert que no m’enganyes.

(Per què hi deixo les banyes,

si l’acadèmic que en sap més que Déu

remugarà que rimo massa lleu?)

Miquel Desclot, 4 de juliol del 2017