dimarts, 21 d’octubre del 2014

Poemes inèdits de Francesc Prat




Ens complau de publicar tres poemes completament inèdits de Francesc Prat (la Bisbal d’Empordà, 1950). Hi llegim una intensificació en tots els aspectes sensorials que aquest poeta de Celrà ha anat cabdellant i descabdellant durant tota la seva obra, i li agraïm la seva amable autorització per a publicar-los.
 
Senyor, és hora ja. L’estiu ha estat pletòric

                                                                                          R. M. Rilke


Farcida de descans i humitat, arriba la Tardor. Massa ha crivellat la terra aquest estiu. El senglar sortia afamat del bosc i pels fangs de la riera s’han assecat les cries del tòtil. Ni el llor aguantava el verd pels marges del torrent. Al vespre, si regàvem el poniol i la sàlvia, les mongetes i els geranis, se’ls sentia manifestant els seu agraïment i complaença.

Quan per aquestes cases del poble érem uns nens visionaris, llançats a l’univers, sota el domini de la religió i la dictadura, ens alliberava aquest temps de vinyes inflades de raïms i bondat a la cara dels pagesos. Del bocoi rajava el color de la sang de la terra. L’euga no suava a l’estable i les rates divertien les nits fent rodolar les capses de blat de moro al graner. La dansa de les fulles, al mestral, omplia les finestres.

Ara ja s’endevina aquest temps de mels i de boires, carregat de mort, persistent com l’esperança, per alleugerir l’excés.

***

Season of missts and mellow fruitfulness                                             

                                              Estació de boires i d’abundor emmelada

                                                                      John Keats



Terra marró, girant-se al pas de l’arada ràpida, plena de pluja platejada. Terra manifestant la seva fertilitat, treballada segle rere segle.

Mig camp ja s’obre al cel, espera la llavor que es multiplicarà fins a la perfecció al juny.

El moment es fa grandiós, fosc amb llums vermelles rere la roureda, sobre el remoreig abundant del Daró.

Com onades sòlides es van corbant les regues: matèria que barreja vegetals i generacions successives: ibers, romans, gots... tots fosos en el descans. Ells som ara nosaltres. La nit generosa ens va abrigant.


Fèrtils, les llums a l’oest m’inunden el cervell. Em sento prop dels difunts infinits que es gronxen amb la fredor misteriosa de novembre, Daró avall, cap a la foscor immensa. La llengua que parlo, el paisatge familiar dins la silueta de les Gavarres, els sentiments  em fertilitzen l’instant mentre m’acosto al descans de la terra acabada de llaurar.

***

Una forta consciència de temporalitat i existència flueix sense trampa ni idolatria, com la d’un místic sense Déu. Va amb les roses de novembre, estirades al Sud, esfullant-se sense por. La lluna inunda amb resplendor l’instant que com el plaer o la llum d’uns ulls es vessa i s’estimba enllà, univers endins...                                                           

Bibliografia bàsica:

Paradís de cendra (Barcelona: Edicions 62, 1982)
El soldat rosa (València: Eliseu Climent, 1983)
Larari (Barcelona: Península, 1986)
Fingiments (Girona: CCG, 2009)
Escarabeu (Vic: Eumo; Cafè Central, 2011)