TRES SECRETS EN UNA BARCA
Això
és, amb permís del pare Sol-i-serena, una bona vesprada de no se sap quin mes
de no se sap quin any. Avui, en Joanet dels Ventalls els porta esvalotats: un
gregalet escabellat bat les aigües de l’Albufera i fa anar en doina els ànecs i
les fotges. És ―això se sap bé― dimarts.
Per
un canal, ve del Palmar un albuferenc, a poc a poc. Negre, pla, solemne: com un
taüt. El mena un home petit, de mirada trista, encorbatat fins a les dents.
Sorgeix d’una selva de bova, com una aparició de marededeueta.
L’homenet
emproa cap al seu redolí, l’indret on a ell li pertoca de pescar. La petita
embarcació comença a entrar a l’Albufera oberta: les aigües estan nervioses i
fan ballar l’inestable albuferenc.
L’homeniu
arriba a lloc. De primer, conjura les ones perquè no el facin naufragar ni li
destarotin la feina. Quan en Joanet dels Ventalls li calma les aigües, l’home
cala l’ormeig. I espera. Allí a la vora brillen salts platejats que auguren
bona pesca. A ponent es prepara un decorat pompós per representar, d’aquí a poques
hores, una postal de sol empalagosa.
Al
cap de poca estona, l’ormeig dóna senyals de pesquera. L’home el tiba, un si és
no és escèptic. Però pesa que déu n’hi do. Hi ha hagut sort de la bona: agafada
a l’ormeig, apareix una nena de pocs mesos que somriu sense dents i mou els
braços com un molí de vent. L’aigua li regala per la cara i sembla una poma
esquitxada. El pescador, content de tan bon principi, l’agafa amb mans de
porcellana i se la fica al sarró. No és pas normal, no, de començar tan bé.
L’home, engrescat, torna a calar l’ormeig, perquè, qui sap, potser la sort s’ha
encaterinat amb ell, avui. Mentre s’espera, fa un cigarret. En Joanet dels
Ventalls li envia una bufada per fer-li voleiar la corbata. Gairebé un oli de
Manet.
L’ormeig
hi torna al cap de poc. Algun déu subaquàtic deu protegir la seva sort. Un bon
pes li mig fa perdre l’equilibri. De l’aigua tèrbola en surt una dona
magnífica, serpejant com una anguila, amb pit i cuixa de deessa a la grega: una
Afrodita praxitel·liana. L’homenet no cap a la pell. Les tardes de dimarts no
eren mai tan pròdigues. Ell que sí, per allunyar el microbi descortès de la
incredulitat, li palpa les molses amb les mans de la pell. El món i el dimoni
poden mentir: la carn no ment. Amb els ulls fora de les conques, se la desa al
sarró, al costat de la nena. El pescador torna a calar l’ormeig mentre es passa
la llengua pels llavis, que és qüestió de no perdre aquesta inaudita bona
ratxa.
I
continua, per mentida que sembli. Ara el pescador tiba l’ormeig i poa un pes
dolç. Tanta meravella és mentida. Aquesta mentida és una vella preciosa,
esvelta, d’ulls blaus i penetrants, amb el cabell blanc mig recollit al
darrere, que sorgeix de l’aigua. També nua. És de debò, però és mentida. Du una
dalla de butxaca i tot el món a cada ull. Quan tot el cos espigat és fora
de l’aigua, la vella mira l’horitzó, com
en el quadre de Böcklin, i comença a dallar les mates de bova que cauen més a
prop. Un cop i un altre, talla l’aire amb l’ala d’oreneta. A la setena volta,
d’una revolada, clava dallada a les cames de l’homenic i ai! mossegada de serp
divina! L’home l’agafa amb les mans del pensament i la fa cabre entre la nena
de poma i Afrodita. Obeint una consigna atàvica, ja no torna a calar l’ormeig.
Recull totes les coses i emproa cap al Palmar, amb el sarró ple de sort de
dimarts. Deu ser tretze i no ho sap ningú.
El
pare Sol-i-serena, traient el nas per sobre el llençol blanc, s’ho mira,
santomàs, amb ull de vaca. En Joanet dels Ventalls amb ull de
passa-que-t’he-vist. Jo, amb els peus a l’aigua, m’ho miro amb ull de
prologuista reumàtic.
L’albuferenc
s’allunya. Només de tant en tant, el fum enronda el cap del pescador sortós.
Tot d’una, a la barca, tres mans surten subreptíciament de dins el sarró. Una
de menuda, una de plena i una de nuosa. Cadascuna d’elles, a poc a poc,
dolçament, deixa caure el seu nom damunt l’aigua de l’Albufera. Tres noms que
han flotat durant l’estona que l’aigua ha necessitat per amarar-los i
xuclar-los maternalment cap al llot del fons.
Jo
prou els he llegits, mentre s’anaven ofegant. I prou els diria. Però tot d’un
plegat ha aparegut, de darrere unes boves, un neptú d’aigua dolça que m’ha
convertit en peix la llengua que tenia per dir-los. Un peix que ha fugit esperitat
cap al clot de l’Albufera i que déu sap on para i on dorm.
De
darrere un núvol, per una escletxa, s’escapa una mica de Debussy. Molt
suaument.
L’homeniu,
cama-segat, se’n torna pel canal, somiant un all-i-pebre entre baladres. Sol.
MIQUEL DESCLOT
Edició original: ANDRÉS ESTELLÉS
(Vicent). – Festes llunyanes. –
Dibuixos: Jordi Sarrate. – Pròleg: Miquel Desclot. – Terrassa: Impremta Rimeba,
1978. – (El Bordiol, 4). – p. 2-3.
Agraïm a l’autor l’amable
autorització per a tornar a publicar aquest text.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada