Publiquem
tres traduccions inèdites del filòleg castellarenc Eloi
Creus, professor de grec a la Facultat de
Lletres de la Universitat de Barcelona. Tots tres textos formen part
d'una Antologia
de la literatura grega
que
Edicions
de la UB vol
publicar properament.
SEMÒNIDES
D'AMORGOS
1
West
Fill
meu, és Zeus altitronant qui decideix
la
fi de tot, i qui disposa com li plau.
No
hi ha consciència entre els mortals. Vivim com bèsties,
pasturant
cada dia, ignorants com som
de
quin final donarà déu a cada cosa.
Amb
tot, nodrits per esperança i convicció,
tirem,
en va, endavant. Alguns esperen l’alba,
d’altres
el canvi d’estació, però no hi ha
mortal
que cregui que no es guanyarà l’afecte,
al
cap d’un any, del benestar i de la Fortuna.
A
un, però, l’atrapa la vellesa ingrata
abans
de poder ser a la meta. D’altres cauen
sota
nefandes pestes o bé els anorrea
la
Guerra i se’ls emporta Hades on no hi ha
claror.
N’hi ha que la mar els nega, colpejats
per
trombes i borrasques d’ones gegantines
de
sal purpúria, quan no els queda alè per viure.
I
encara hi ha qui es cenyeix al voltant del coll
un
nus i diu un trist i voluntari adeu
als
raigs del sol. No existeix res, doncs, sense mal.
La
mort pren incomptables formes i als mortals
els
esperen turments i penes impensables.
Però
si em fessin cas, no abraçaríem mai
la
dissort, ni ens aferraríem a la vida,
quan
la pròpia existència és un penós turment.
SAFO
16
Campbell
Uns
diuen que una esquadra de genets,
d’infanteria
o vaixells és la cosa
més
bonica del negre món. Jo afirmo
que
és el que estimes.
I
fer-ho entendre a tothom és molt fàcil,
quan
Hèlena, de molt la més bonica
dels
moridors, el seu marit més noble
va
deixar enrere,
i
va marxar, navegant fins a Troia
i
mai més va tornar a pensar en la filla
o
els pares estimats, perquè la féu
perdre
<Afrodita>
*************************************
*************lleugerament...*******
i
em recorda a Anactòria a qui ja no
tinc
a la vora.
Preferiria
veure com camina
encisadora
i l’espurneig brillant
del
seu rostre, que no soldats armats o
carros
dels lidis.
....................................
Sí,
voldria ser morta, és cert:
ella
m’abandonava entre sanglots
mentre
m’anava repetint:
“quin
cruel destí el que hem patit,
Safo!
Et deixo, però jo no ho vull, creu-me!”
I
jo li responia així:
“Ves-te’n,
sigues feliç, però
no
m’oblidis, sabent com t’aviciàvem.
Si
no, espero que almenys recordis
...........................
les estones
precioses
que vam viure i compartir.
Sí,
recorda com vora meu
et
cenyies moltes corones
de
violetes i roses i safrà!
I
et posaves entorn del coll
delicat
nombroses garlandes
que
trenàvem amb flors de tota mena;
i
t’untaves amb molt perfum
fet
de mirra i flors, propi d'una
reina...
I
estirant-te en llits setinats
satisfeies
el teu desig
per
suaus...
No
hi havia...
ni
tampoc santuari o temple
d’on
ens poguéssim mantenir apartades.
Ni
boscatges... ni danses
.........................o
xivarri...
...........................................
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada