Tres poemes nous de Miquel Desclot

I

Goethe patina sobre l’Ilm, a Weimar

L’aigua s’ha fet camí de petja dura,

escenari d’actors i ballarins

on tothom allibera la natura

amb la nua disfressa d’uns patins.

Admirem qui esculpeix una figura

que es serva menys que el dring d’uns esquellins,

i planyem el qui cau en greu postura

i no amaguem el riure gaire endins.

Fulgurar i caure —en terra, en mar o en gel—

és el destí infrangible dels mortals,

de l’aprenent més tímid al més fort.

Separats de l’abisme per un tel,

escometem l’instant com immortals,

per la vida lliscant damunt la mort.C. 20 xi 2001

II

Là ci darem la mano

Fent camí més de pressa que no el temps,

vindrem un dia a aquell jardí perdut

on les glans trepitjades pels camins

esdevindran les més florents alzines,

on dels nius asprament desgavellats

per les urpes del torb o del falcó

s’alçaran les cardines i les merles

a traçar en l’aire vives escriptures.

Allà, a la fi, ens hi donarem la mà,

sota l’ombra del teix o al bat del sol,

sense sentir calor o esgarrifances

ni recelar si ens mira gent o no.

Voldrem i no voldrem, com nens petits:

sense dir res, ens donarem la mà.

III

Nosaltres

                               …un conte explicat per un idiota,

                               ple de soroll i fúria, i sense solta.

                                               W. Shakespeare, Macbeth

Tots som la fúria,

tots som el tro;

tots som la nafra,

tots som la por;

tots som la forca,

tots som el gas;

tots som l’angoixa,

tots som la sang;

tots som l’insomni,

tots som el plor;

tots som la cendra,

tots som la pols.

No hi ha més solta

enllà de tots?

                                                           MIQUEL DESCLOT