AGRAÏMENT
per la Menció Honorífica de
l’Ajuntament de Castellar
Benvolguts castellarencs,
membres del consistori, veïns del carrer o de la plaça, nens,
estudiants, treballadors, desocupats i jubilats,
Aquest any en fa quaranta que
vaig plantar arrels en aquesta vila. Va ser gràcies al cop de mà
d’una alumna meva a la universitat, que em va fer el favor
d’investigar la disponibilitat d’habitatge en aquell moment a
Castellar: era la Dolors Vila i Tort, malauradament desapareguda fa
poc més d’un any, que avui he volgut recordar perquè també sigui
present en aquest acte.
Vaig venir del meu Clot natal
per estar més a prop de la universitat on jo era professor des de
feia dos anys, però sobretot per viure en un entorn amable que em
permetés de treballar concentradament en l’escriptura, que ha
estat sempre la meva dedicació primordial i preferida.
Durant aquests quaranta anys
he escrit tant com he sabut, tancat al meu estudi. He escrit poesia,
he traduït poesia, he escrit assaig sobre música, he escrit poesia
i narrativa per a infants, he escrit llibres per a l’ensenyament,
he treballat i he traduït per al teatre, he redactat conferències
sobre literatura o sobre música, he escrit dietaris, he elaborat
antologies de poesia i he preparat edicions de l’obra d’altres
(com la de Joan Arús), he traduït novel·les, he produït textos
cantables per al món coral, he escrit articles per a la premsa
especialitzada… un bon tou de feina, ara que ho veig amb
perspectiva! Una feina que es fa, necessàriament, d’amagat de les
mirades públiques, i que de vegades pot semblar, per manca de
visibilitat, que no es fa aquí, en aquest planeta, sinó en algun
lloc semblant als llimbs. L’escriptura és una activitat solitària
i retirada (no deu ser per simple casualitat que vaig parar el meu
estudi al carrer del Retir), i rarament desvetlla l’interès dels
grans mitjans de comunicació (els poetes només solen sortir al
Telenotícies el dia que es moren, i encara no tots). I és per
aquesta raó que resulta especialment reconfortant que els veïns
d’un solitari d’aquesta mena s’adonin de la feina que ell fa
calladament, i que l’hi reconeguin com a socialment útil.
Però no és pas d’ara, a
última hora, que em sento ben acollit i respectat entre vosaltres.
M’hi he sentit sempre, si val a dir la veritat. De fet, aquesta no
és la primera vegada que el poble em manifesta públicament el seu
afecte: quan vaig traspassar la ratlla dels seixanta anys (i d’això
ja en fa cinc), un grup de lletraferits d’una generació més jove
que la meva, encapçalat per l’Òscar Rocabert, ja va organitzar
una sèrie d’actes de celebració que em va commoure. Des d’aquí,
els ho vull tornar a agrair públicament, aprofitant l’avinentesa.
I no fa gaires mesos, encara, la secció local de la Coordinadora
d’Associacions per la Llengua Catalana va gestionar que se’m
concedís el premi Joan Coromines. També els ho vull agrair de nou,
aquest vespre.
Ara que el reconeixement ens
arriba, a en Joan i a mi, de la mà de la institució que ens
representa oficialment a tots plegats, és hora de dir que
afortunadament les coses han canviat per a bé en la nostra
consciència col·lectiva. Quan vaig aterrar a Castellar, el 1977,
encara era viu —i actiu— el poeta Joan Arús, l’avi d’en
Joan, que al cap de cinc anys se’n va anar d’aquest món amb la
recança punyent de no haver estar reconegut per la seva gent. Vull
pensar que avui estaria content de veure reparat aquell “descuit”
en la persona del seu nét.
En temps reculats, el poeta
era el guia de la tribu, el bard, el xaman, el posseïdor del poder
del verb, que reunia la col·lectivitat al seu entorn per la màgia
d’aquelles paraules que la feien conscient de pertànyer a una
tradició, a un grup, a una nació. Aquesta condició del poeta
encara es va manifestar clarament entre nosaltres amb la figura de
Jacint Verdaguer, mossèn Cinto, al segle XIX. I encara va treure el
cap breument amb la figura de Josep Maria de Sagarra i fins i tot amb
la de Miquel Martí i Pol, ja al segle XX. Però avui dia el destí
dels poetes és l’obscuritat. El poder de la paraula ha quedat
ocult i enfosquit darrere el poder omnímode de l’economia i el
poder cada cop més desmesurat de les armes. La poesia viu ara
amagada darrere els constants castells de focs d’aquestes dues
tiranies implacables i despietades. Però viu, malgrat tot. Perquè,
encara que pugui semblar una boutade,
la poesia respon a una necessitat íntima de la humanitat, que és
feta de verb, i per això no ha deixat d’existir mai, des del
moment que els humans vam començar a parlar i, tot seguit, vam
aprendre a cantar. Els humans ens podem passar dels diners i de les
armes, sense deixar de ser humans; el dia que perdéssim la paraula,
no seríem sinó uns primats més, al costat dels goril·les, els
ximpanzés i els orangutans.
Gràcies, doncs, veïns de
Castellar, tots, des dels membres del consistori fins a la darrera
paradista del mercat, passant pels nens de bolquers i els avis
retirats, per la vostra companyia i pel vostre reconeixement de la
feina callada dels que ens dediquem a carregar les paraules d’emoció.
Gràcies, en particular, a
l’Anton Carbonell, un altre castellarenc de nova planta, arribat
dels mateixos verals que jo, autèntica ànima d’aquests
honoraments, per la seva generositat desinteressada i per la seva
activitat i el seu activisme infatigables, que algun dia també seran
distingits.
És per ell que vull acabar
la meva intervenció d’avui, dia de la Independència (…dels
Estats Units), amb uns versos. He escollit per a l’ocasió un sonet
que vaig escriure després de traduir la poesia de Miquel Àngel, el
gran artista florentí del Renaixement. Tracta de les dificultats de
traduir una poesia tan barroca i cantelluda com la seva, a la manera
del sonet burlesc en què ell mateix parlava jocosament de les
dificultats de pintar el sostre de la Capella Sixtina, enfilat
perillosament a l’alta bastida, contorsionat i empastifat per la
pintura que li queia a la cara.
Pedra àngel
Traduint Miquel Àngel
M’he tornat calb en tan
ardit intent,
com fa l’estudi amb el
contemplatiu,
que dins la closca cou de viu
en viu
el més alambinat coneixement.
La llengua emmatxucada se’n
ressent
i tant es recargola l’adjectiu
que ja ni el reconeix el
substantiu,
i s’omple de saliva el
paviment.
Se m’esbarrien les
preposicions,
com llimalla de marbre vent
enllà,
i els verbs n’han de collir
les escorries.
Se’m transformen en serps
les oracions,
armades amb ullals per
injectar
la barroca metzina que em
confies.
Només escric si em guies,
àngel més alt que totes les
peanyes,
perquè el cor sap del cert
que no m’enganyes.
(Per què hi deixo les
banyes,
si l’acadèmic que en sap
més que Déu
remugarà que rimo massa
lleu?)
Miquel Desclot, 4 de juliol
del 2017