divendres, 1 de gener del 2021

LES LLETRES REVOLUCIONÀRIES D’EN JORDI

Las letras de Jordi (Maider Fernández Iriarte, 2019). – Amb Jordi Desquens i Maider Fernández.  – Guió de Maider Fernández i Virginia García del Pino. – 70 minuts. – Estrena: 10 de juliol de 2020. - Una producció de Sr. y Sra.

Un altre cop, i amb resultats espectaculars, se’ns presenta un nou treball de fi de màster vinculat a l’Escola de Cinema Universitat Pompeu Fabra. Perquè ja fa temps que la podem anomenar així: escola. Des del nostre humil lloc de simples espectadors, no sabem què els expliquen, què els fan fer, com ens els manipulen, els nous directors, dins d’aquella universitat, però ja fa molts anys que podem gaudir d’unes pel·lícules que, sota l’aparença d’un treball de fi de carrera, ens diuen coses importants, amb un llenguatge cinematogràfic modern i potent. Així doncs, moltes gràcies.

Perplexos i meravellats davant les múltiples normes de protecció a què ens sotmet el mític Renoir Floridablanca per tal d’entrar-hi a veure una pel·lícula, ens asseiem en una butaca numerada i exclusiva, encara que no sigui diumenge, avui. Han entrat vuit espectadors, i comença la pel·lícula.

El tret més important amb què podríem definir el gènere del film és el del misteri. Durant l’incipit, sentim les veus dels protagonistes, veiem el famós cartó de lletres, veiem els dits del senyor i de la noia, però no veiem cap cara amb què puguem relacionar les misterioses frases que escoltem. Sabem que hi ha un home que pateix paràlisi cerebral, sabem que hi ha una directora que fa la pel·lícula, però no sabem quina cara fan. És el llenguatge, i l’enorme dificultat amb què els missatges es transmeten, el tema principal d’aquest incipit. I tenim accés, també, a un somni, a un objectiu: «Necessito anar a Lourdes.»

Quan tenim accés a Jordi Desquens, el protagonista, ja no podem veure només una mena d’invàlid, perquè hem vist, amb els nostres ulls, que en Desquens parla, de la manera més quotidiana, mitjançant el seu dit i el cartó de lletres. Com que és capaç d’elaborar un discurs, deixa de ser el subhome que la majoria de la societat veu en una persona amb paràlisi cerebral. Aquesta primera victòria de Maider Fernández sobre el públic és, potser, la més important: Jordi Desquens parla, amb frases completes i ben formades, com vostè i com jo. En Desquens pensa, i és un home que té coses a dir. Allò que a David Lynch va costar tota una superproducció amb John Hurt i Anthony Hopkins per reivindicar la integritat i la dignitat de tota persona nascuda d’una mare, Maider Fernández ho aconsegueix de seguida que comença la pel·lícula mitjançant uns senzills i molt poderosos plans fixos.

Poc metratge després, veiem la preocupació, natural en tothom, de la mort dels pares. I accedim a una autoritat, a una personalitat que sent i decideix, quan en Desquens demana a la directora de deixar de parlar del tema, ja que l’angoixa. Al mateix temps, sabem que en Jordi és un home amb una forta personalitat, amb el seu poder de decisió intacte. També sabem que Maider no té vergonya d’editar i donar per bons fragments de metratge on no se’ns presenta com la directora model, aquella que ja sap què es farà a l’escena, aquella que diu als actors allò que s’ha de fer. En certa manera, la directora se’ns presenta com una magnífica anti-Kubrick.

I és aquesta, la gran conquesta de Maider Fernández: filma, filma durant estona i estona, amb la càmera fixa, i llavors la realitat s’imposa: una trucada inesperada, una mecànica de comunicació inèdita per a nosaltres, espectadors ignorants, una escena de cinema clàssic a l’estil d’en Kieslowski. Si en sou espectadors, feu allò que només se us demana: mireu. I és així, que aprenem coses noves, en aquesta pel·lícula.

La seqüència del santuari de Lourdes és un valent exercici de cinema i té un alt valor. En l’inici, veiem la devoció d’algunes persones cap a les roques de la Verge de Lourdes, i la directora ens connecta aquesta devoció amb la trobada d’en Jordi Desquens amb el bisbe de Terrassa en persona, escena que adquireix una importància que ens acosta a la intensitat mística que ens espera.

Les preses d’imatge de la missa de Lourdes ens porten allà on en Jordi Desquens ens volia portar: tenim accés a un santuari de Lourdes que ens recorda, ben ràpidament, les catacumbes dels cristians de Quo Vadis, i Maider Fernández ens fa connectar amb la devoció de tota una comunitat. La magnífica arquitectura de l’església ens deixa el terreny ben pla per accedir a l’experiència mística d’en Desquens. Però la directora aconsegueix presentar-la com una conseqüència absolutament lògica del fet que Jordi Desquens hagi anat finalment a Lourdes. L’escena és tremendament íntima, digna del millor cinema dramàtic clàssic. Tota aquesta seqüència ens fa pensar en la possibilitat que Déu es comuniqui realment amb alguns humans que Ell hagi escollit.

A mesura que avança el metratge, i ben hàbilment, Maider Fernández ens porta cap al terreny de l’estimació. Oscar Wilde va establir el tema: massa sovint, la correcció en el tracte es confon amb el flirteig. En Desquens s’enamora de la directora, pel sol fet que ella li és amable. La proposta que el protagonista li fa per tal de tornar-la a veure un cop acabi el rodatge és, cinematogràficament, colossal.

El gran triomf de Maider Fernández és de demostrar que la comunicació entre codis diferents és possible, i de fer-nos veure que, al capdavall, tots els fills de mare volem que se’ns escolti. Que estiguin per nosaltres. I és aquesta la grandesa de la seqüència final: si en Jordi demana el que demana d’una manera tan directa i sincera, qui és, la directora, per a negar-li-ho?

ÒSCAR ROCABERT

Trobareu més informació sobre la pel·lícula en aquest web: 

http://www.lasletrasdejordi.com/