39 poemes, de Sílvia Melgarejo
El primer poema del llibre presenta una poètica: “amb el declivi / de
tots els idearis / retrobar abecedaris”. Una poètica que ens porta una crisi
del llenguatge i de les idees que hi estan associades i una recerca de valors
nous per omplir-lo. La poesia és prop de la zona de l’activitat moral, de
l’individu com a individu, caracteritzada per la inquietud. L’hàbit fa nosa. En
l’última poesia catalana ha tingut fortuna la concepció postsimbolista que la
paraula mata la vida (amb paraules de J. M. Balaguer). És necessària la crisi
dels “idearis” (idees=paraules) per parlar o escriure. Sílvia Melgarejo se
situa, d’aquesta manera, en el centre dels plantejaments d’una certa poesia de
l’època, que, continuant el corrent metapoètic del postsimbolisme, s’expressa
críticament ella mateixa en tant que llenguatge. El coneixement de la limitació
del coneixement demana humilitat. La poesia es llença a l’espai obert que hi ha
a partir de si mateixa, molt atenta a desvincular-se de la funció referencial
del llenguatge ordinari. El llenguatge hi guanya: encabeix un contingut que
resta obert, inexplicat, s’acosta al caràcter obert de la vida. La poesia es
consagra al silenci i a l’inefable (“cercar aquella paraula clara / que et
sigui justa, atzar”).
El replantejament del llenguatge està indissolublement lligat al replantejament
de l’existència; hi ha una necessitat de posicionar-se, també des d’una
voluntat aliena als hàbits. La poesia de Sílvia Melgarejo, estretament relacionada
amb la vida, és instrument ètic. D’alguna manera, els valors estètic i ètic
coincideixen en el poema, expressió d’una experiència transcendent en el sentit
que implica totalment l’ésser i el condiciona. El primer poema del llibre, “Beceroles”,
ens situa inequívocament en el terreny ètic: “designi”, “hàbits”, “idearis”,
“abecedaris”… Hi ha un llenguatge moral tot just agombolat per la musicalitat
de les paraules i que es lliga amb l’àmbit de la quotidianitat.
Més endavant en el llibre, la recerca poètica es fa mitjançant la
projecció de valor simbòlic en els elements de la realitat. Se cerca
l’essencialitat, i per tant els símbols són oberts, aglutinadors de sentits,
d’associacions, cosa que dóna lloc a l’ambigüitat i a la contradicció.
L’experiència es redueix a uns elements, a unes forces essencials però no
únics. Aquesta complexitat essencial té unes línies mestres: vida/mort,
foc/glaç-cendra, llum-fosca, elevació-ajaçament, moviment-quietud. En els
haikus es presenta la natura dotada d’aquest significat simbòlic gràcies a les
associacions expressades pels símbols i les metàfores. Es tracta d’exercicis de
concentració, en què la col·lisió de forces es resol amb gran saviesa
lingüística no renyida amb audàcies formals: juxtaposició, dislocació. Els
haikus creen imatges impactants. L’autora hi demostra que el plaer estètic
depèn de la contradicció, del trencament de la lògica normal; demostra que
estem abocats al joc de miralls de la realitat, en què tot és relatiu a alguna
altra cosa. La síntesi de contraris fa notar una matèria magmàtica que hi ha
enviscerada amb els versos, un contingut que els excedeix, que s’hi teixeix. La
poesia es capta, doncs, amb la intuïció estètica, que estableix les seues
pròpies regles de joc i que és intuïció d’inefable en tant que generada no per
cap proposició sinó per la síntesi de contraris.
En el recorregut dels haikus comprovem com l’autora assaja la relació
amb el món, amb l’objecte, amb l’altre. Per això la presència de la mirada. La
natura és entesa com a amor. Podem considerar 39 poemes un cant del món. El
contingut emocional, anímic, amb què s’envisceren els paisatges dels haikus va
canviant: confiança, emoció, desig, neguit, angoixa… L’haiku de Melgarejo, com
el japonès clàssic, representa una epifania, la revelació d’un instant: un seguit
de moments extrets del temps. En queda un panorama divers: la poesia no ofereix
veritat definitiva; és activitat progressiva.
Tant la vida com la poesia, doncs, són simbolitzades pel viatge
(sabates, vaixells, tren…). Sílvia Melgarejo entronca amb el corrent del
vitalisme (cal recordar l’“Excelsior” de Maragall?). Amb el contingut mític del
viatge és, també, que la poesia pot considerar-se sistema de coneixement. I la
mobilitat essencial té a veure amb el temps. Només vivim el present si ens hi
capbussem, si ens omplim d’incertesa. És una exposició arriscada per a
l’individu: desfer-se d’idees preconcebudes, desestabilitzar-se, en l’impuls.
L’experiència a què es refereix Sílvia Melgarejo és arriscada i, per tant,
emocionant: com a experiència que condiciona, que apel·la el subjecte com a jo
etern, transcendint-lo en somni, tot fent-ne somni –vegeu la dedicatòria
inicial per confirmar el valor del somni per a l’autora– i, en tant que somni
(metafísic), present pur (físic). És una experiència d’incertesa i, tanmateix,
alhora, de certesa: també es percep com a retrobament, reconeixement,
confirmació d’alguna cosa autèntica. El sentiment d’esperança, que s’expressa
en alguna composició, és una variant del somni, també projecció.
El jo poètic vol fer prevaldre la llibertat; no vol la natura ni la
vida burgesament controlades. Com un rebrot de l’Sturm und Drang, la violència,
l’impuls que trenca motlles, el dinamisme. És malgrat el mal, o precisament
perquè hi ha el mal, que el risc s’ofereix. En el llibre s’integren les
dualitats risc-por, llum-ombra… Però s’aposta pel risc, simbolitzat per
l’aventura marina o per un foc catàrtic, purificador, amb què la poesia
estableix una relació molt directa. El foc simbolitza la combustió i la novetat
del temps, la mort, el present i el futur i, com a futur, el desig i el somni.
El desig ens travessa: què en fem? L’inconformisme, la rebel·lia, la
iconoclàstia són mostres de respecte per aquest desig, i ens fan pensar en
Maria Mercè Marçal –qui ens feia pensar en Rimbaud–. S’aposta per una puresa
que ha de venir a trencar cotilles i solucionar l’engavanyament existencial. La
puresa que es vetlla per mantenir viva la simbolitza el nin, ve fins i tot
d’abans de la infantesa (en un haiku se’ns parla del “llombrígol” com d’una
“traça”) i combat contra els convencionalismes de l’adultesa. L’àmbit de la
domesticitat s’associa, a vegades, al tedi, oposat al risc, a la follia, a la
transgressió, a la superació. La domesticitat volguda és còsmica. S’estableixen
correspondències entre la dimensió quotidiana i l’eterna o infinita. Parem
atenció, per exemple, al símbol del cercle: el llibre s’obre amb “la rutlla
d’un cafè a les tovalles” i es tanca amb “placentes / d’estels il·limitats”. El
vespre, el crepuscle, donen accés a l’àmbit de la cosmicitat.
39 poemes és una obra d’un llenguatge pulcre, ben cisellat, dúctil,
elegant, literari a vegades, i eufònic (atenció a l’al·literació, a la rima
interna…). Empeny l’autora sempre una gran capacitat imaginativa, amb què porta
la realitat cap al somni. Per molts anys.
Víctor Verdú
Santpedor, 28 d’abril de 2012