Dos poemes de Miguel Moreno Ortíz

Publiquem dos poemes inèdits sobre la figura del pare, escrits el 2005 i el 2008 per Miguel Moreno Ortíz (Tànger, 1946). Aquest poeta ja madur, que només ha publicat poemes solts en antologies col•lectives, practica una poesia d’arrel romàntica, molt sentimental. No busca la complicació del discurs, però tampoc no renuncia a la construcció de l’emoció mitjançant el text. Caldrà seguir-lo d’ara endavant.

I

L’HEROI

Al meu pare li agradava tant la pesca,
que va oblidar el camí d’anar al col•legi.
Ell va tenir coneixement de la lluna,
de quan ballaven els peixos a la platja
i de quan s’enganxava un peix o un altre a l’ham.
Si havien d’agafar, segons el mes, els crancs,
els musclos, els eriçons o les gambetes.

De tant en tant, m’explicava alguna història
que escoltava com si fos una aventura
del “Moby Dick” amb la gran balena blanca.
Una vegada, em va dir: —Vàrem pescar un peix
que era més gran, quasi, que el nostre pesquer
i decidírem deixar-lo anar amb l’aparell,
perquè no enfonsés el pesquer amb tots nosaltres.

—I un altre dia de molt forta tempesta,
el fort vent es va endur el timó de la nau
—deia —, i sense pensar-ho dues vegades,
vaig agafar una corda, llançant-me al mar.
Sense timó, de segur que ens enfonsaríem.
I jo, ara que sóc gran, el veig com un heroi,
Perquè ell, sempre pensava en els altres.
           
                    10.05.08.

II

L’ADÉU

El mires,
i veus com es consumeix,
sense cap mena de pressa.
No té coneixement del temps
ni de l’hora.
El líquid opiaci que li han posat a la sang
s’emporta els seus pensaments,
i el seu dolor que es torna suau i plàcid,
li fa sentir tranquil•litat,
i amb l’acaronament d’unes mans estimades
sense saber quines mans són,
li transmeten l’escalfor que necessita
per dir-los l’últim adéu plàcidament...
Aquest adéu que ve de nit
sense fer soroll... sense lluna.
El pare es va morint.
I ara que veus com es consumeix,
te vénen ganes de dir-li que l’estimes,
que sempre l’has estimat.
Era un amic
que sempre hi era quan el necessitaves, però...
per què arrencar-li una llàgrima dels seus ulls,
si és l’última que li queda.
Ja no té res.
El seu alè, cada moment que passa, és més plàcid...
Es va extingint...
I no he tingut el valor de dir-li que l’estimo.

                        2005