dilluns, 28 de setembre del 2015

Notícia del llibre "Fred als ulls", amb poemes d'Antònia Vicens

A l'abril va aparèixer, a la col·leció "Jardins de Samarcanda", el tercer poemari de la veterana escriptora mallorquina Antònia Vicens (Santanyí, 1941), que té una llarga trajectòria com a narradora.

Fred als ulls ens mostra una poètica valenta i molt acurada alhora, fruit, sens dubte, de l'experiència vital i lectora de l'autora. Amb una temperatura propera als zero graus centígrads, els poemes es van presentant sense metre, sense rima, però amb un ritme exacte i precís que ens fa l'efecte de la fiblada del gel a la pell en un dia d'hivern.

Us en volem presentar dos fragments. Agraïm a Jaume C. Pons Alorda, codirector de la col·lecció, l'amable autorització per a publicar-los.

I

la presó on escrius té els barrots de gel
se't poden enrampar els cabells   si
t'hi acostes   et poden caure
les mans   si t'hi aferres   et pots morir
ofegada dins una bassa
de paraules moixes

II

sents que et desfàs   com
aquells jerseis de punt de
mitja que feia la padrina   estiraves un fil
i en un no res del jersei
només quedava el coll o el puny
d'una màniga   ara tu
igual d'inconsistent

t'aferres a una rosa

Referència: VICENS (Antònia). - Fred als ulls. - Vic: Cafè Central; Eumo, 2015. - (Jardins de Samarcanda, 75). - p. 23 i 36.

Trobareu més informació sobre l'autora a la web http://www.escriptors.cat/autors/vicensa/index.php

dimarts, 15 de setembre del 2015

Arguments per a l’apostolat lector: un article de Xavier Aliaga

El descrèdit de l’ensenyament de les humanitats -i dintre d’aquell el de la literatura- forma part d’un marc més ample, d’un sistema de valors erroni, que té a veure amb una visió molt utilitarista de les noves realitats, allò que és útil i el que no ho és. Ningú, ni la gent jove ni tampoc els pares, consideren la literatura com una ferramenta útil. I reclamen de l’ensenyament matèries i eines que consideren molt més adients per defendre’s en aquest entorn globalitzat i terriblement exigent. Amb l’anglès com al gran tòtem, el centre de totes les aspiracions paternes.

http://www.eltemps.cat/ca/notices/2015/07/arguments-per-a-l-apostolat-lector-10600.php

Font: Llegir és un bon pla, Santillana Grup Promotor. http://gruppromotor.llegiresunbonpla.cat/arguments-per-a-lapostolat-lector/ (15-IX-2015)

dimarts, 21 de juliol del 2015

Tres poemes nous de Miquel Desclot



I
Goethe patina sobre l’Ilm, a Weimar

L’aigua s’ha fet camí de petja dura,
escenari d’actors i ballarins
on tothom allibera la natura
amb la nua disfressa d’uns patins.
Admirem qui esculpeix una figura
que es serva menys que el dring d’uns esquellins,
i planyem el qui cau en greu postura
i no amaguem el riure gaire endins.
Fulgurar i caure —en terra, en mar o en gel—
és el destí infrangible dels mortals,
de l’aprenent més tímid al més fort.
Separats de l’abisme per un tel,
escometem l’instant com immortals,
per la vida lliscant damunt la mort.C. 20 xi 2001

II

Là ci darem la mano

Fent camí més de pressa que no el temps,
vindrem un dia a aquell jardí perdut
on les glans trepitjades pels camins
esdevindran les més florents alzines,
on dels nius asprament desgavellats
per les urpes del torb o del falcó
s’alçaran les cardines i les merles
a traçar en l’aire vives escriptures.
Allà, a la fi, ens hi donarem la mà,
sota l’ombra del teix o al bat del sol,
sense sentir calor o esgarrifances
ni recelar si ens mira gent o no.
Voldrem i no voldrem, com nens petits:
sense dir res, ens donarem la mà.

III

Nosaltres

                               …un conte explicat per un idiota,
                               ple de soroll i fúria, i sense solta.
                                               W. Shakespeare, Macbeth


Tots som la fúria,
tots som el tro;
tots som la nafra,
tots som la por;
tots som la forca,
tots som el gas;
tots som l’angoixa,
tots som la sang;
tots som l’insomni,
tots som el plor;
tots som la cendra,
tots som la pols.
No hi ha més solta
enllà de tots?
                                                           MIQUEL DESCLOT

divendres, 17 de juliol del 2015

Carta oberta a Enric Casasses



Benvolgut Enric,

RIBA (Carles). - «Centenari de Jacint Verdaguer», dins Obres completes: III: Crítica, 2. – Edició a cura d’Enric Sullà i Jaume Medina.- Barcelona: Edicions 62, 1986. – 1a edició. – (Clàssics catalans del segle XX). – p. 152-162.

Salutacions cordials,

  
Òscar Rocabert

Castellar del Vallès, 17 de juliol de 2015

dimarts, 26 de maig del 2015

Notícia de Francesc Galí (1918-2006)

El web Mirall de Glaç ha publicat un interessant poema de Francesc Galí  (Barcelona, 1918 - Sant Cugat del Vallès, 2006), titulat "És de vegades que gira sobre la punta del peu", i amb el qual l'autor va guanyar un premi barceloní el 1964.

Us convidem a llegir-lo, atesa la delicadesa que ens ha semblat trobar-hi, una mica semblant als poemes més lírics de Salvat-Papasseit.

Poema aquí

Article a l'Enciclopèdia Catalana en línia aquí

dimecres, 13 de maig del 2015

Formació per a adults

David Crosier i Orla Colclough han publicat, al web Eurydice de la Comissió Europea, una interessant nota sobre l'estat actual de la formació per a adults en l'àmbit europeu, tot partint del tema principal de la pel·lícula Educating Rita (Lewis Gilbert, 1983).

Trobareu l'article en aquest enllaç

dilluns, 23 de març del 2015

Dos textos inèdits de Daniel Baldrís Vila

Ressentiment
Com costa d’entendre i d’assumir que el ressentiment no pot produir res de bo! Salta per ocultar el neguit d’enfrontar-nos a allò que ens convoca, en la darrera estació de l’orgull ferit. Potser ningú no ha obert la vàlvula que ens alliberi de la sofrença, o potser hi estem massa bé, tan calentons, a la vora del foc. Sempre podem dir un encara eixordador que destapi la vàlvula i ens obri el cor. Hi confiem en darrer terme; mentrestant, anem tirant i arrossegant la closca.
Modernor?
No gosem estimar la provisionalitat però és l’únic que ens queda quan allò que era sòlid s’esvaeix i voltem per un món infinit de signes. Anem amb la flexibilitat com a cuirassa més que com a valor i sentim el pes de la desmemòria a cada instant. Volem volar i caminem ajupits, som solidaris amb les causes i no amb les persones i mirem el futur esperant molt i donant poc. Creem nous llaços! Alliberem-nos de les pròpies justificacions temporals i esculpim nous sentits! Als qui no ens agrada la velocitat, caminem serens allà on volem anar! Hem d’aprendre a entendre l’època i a viure-hi de cara, a aprofitar les possibilitats sense cinisme i a sentir-ne les olors. Es parla d’un temps de prodigis, veloç, de fabulosos talents i de tràgics descarrilaments pel voral, d’una nova realitat virtual en un món de dades. En les ciutats intel·ligents no se sentiran tants sorolls, ara que les màquines són més netes i eficients, s’operarà sobre un cert futur immediat enmig de grans tendències, potser ens coneixerem prou per evitar la guerra i la violència, i el sistema ens farà créixer més responsables. Tot això, potser... Mentrestant, diuen que ens repensem i el cert és que anem ben perduts, sense allò que ens ancorava a la terra i al cel. Què hi manca en el somni del benestar? Qui és que no veu el risc de perdre l’oremus i d’esdevenir éssers absurds plenament integrats amb la tecnologia i sense cap idea del sentit? Com parlar-ne sense caure en la sensació d’apocalipsi, en la voluntat d’obrir processos generals contra el que no ens agrada i esperant arribar a una raó més forta?

DANIEL BALDRÍS VILA