divendres, 31 de desembre del 2021

Us desitgem bon any 2022 amb un poema de la Sílvia Melgarejo

Escapçarem l'any
per un raconet del sobre
sense fer esvoranc
a la carta en blanc
que tot ho diu, tot ho conta
sense escarafalls.

SÍLVIA MELGAREJO, Cap d'Any 2022

dijous, 11 de novembre del 2021

Tertúlia sobre la poesia de Nicanor Parra, a Castellar del Vallès

EN TO POÈTIC – tertúlia de poesia

NICANOR PARRA, Poemas y antipoemas (1954)

Divendres, 17 de desembre de 2021, a les 19.00 h

Conductor: Òscar Rocabert / Lectura de poemes: Mònica Mimó


BIBLIOTECA ANTONI TORT

C. Sala Boadella, 6

Castellar del Vallès

Trobareu més informació en aquests enllaços:

https://www.nicanorparra.uchile.cl/ 

https://bibliotecavirtual.diba.cat/castellar-del-valles-biblioteca-antoni-tort 

divendres, 17 de setembre del 2021

Besllum, un nou poema de Sílvia Melgarejo

 Besllum


Arran de camí, de tornada,

L'escorça es fon amb el silenci.

Cap pregunta. Capvespre.

Una llum més alta, enrere.

S'albira un reng de verd

en segon terme.

Errant l'aire hi fa festa.


SÍLVIA MELGAREJO, 2021

 

Més informació: https://www.imdb.com/title/tt0091830/

divendres, 10 de setembre del 2021

Tertúlia literària sobre la poesia d'Anna Dodas i Noguer

 

EN TO POÈTIC – tertúlia de poesia

BIBLIOTECA ANTONI TORT

 Carrer Sala Boadella, 6 / Castellar del Vallès


Divendres, 22 d’octubre de 2021, a les 19.00 h

ANNA DODAS I NOGUER, El volcà (1986)

Conductor: Òscar Rocabert / Lectura de poemes: Mònica Mimó


Ho organitzen: Biblioteca Antoni Tort i 

Ajuntament de Castellar del Vallès

Més informació: https://bibliotecavirtual.diba.cat/castellar-del-valles-biblioteca-antoni-tort

dimarts, 31 d’agost del 2021

Hello Frank Zappa

Hello Frank Zappa

fotografia d'Òscar Rocabert

agost 2021

Més informació a https://www.zappa.com/ 


 

dijous, 19 d’agost del 2021

"Sa Majestat", una cançoneta dels Beatles

 SA MAJESTAT

 

Sa Majestat és una noia molt bufona

Però no té gaire res a dir

Sa Majestat és una noia molt bufona

Prò no s’acaba de decidir

 

Voldria dir-vos que us estimo un pilot

Prò la panxa em demana bots de vi

Sa Majestat és una noia molt bufona

I un dia serà tota per mi, oh i tant

Un dia serà tota per mi.

 

JOHN LENNON – PAUL McCARTNEY, 1969

Traducció d’Òscar Rocabert

 

Vídeo a Youtube: https://www.youtube.com/watch?v=Mh1hKt5kQ_4

dimarts, 17 d’agost del 2021

"El pa i les roses", un poema reivindicatiu de James Oppenheim

EL PA I LES ROSES

 

Mentre venim ben juntes, sota un cel lluminós,

milions de cuines fosques, milers de golfes grises

queden preses dels raigs que enceta un sol urgent,

ja que cantem a lloure: «el pa i les roses, el pa i les roses».

 

Mentre venim ben juntes, també lluitem pels homes,

ja que són fills de mares i els tornem a parir.

Ja no volem patir del bressol a la tomba:

cor i cos tenen fam: deu-nos pa, mes també roses.

 

Mentre venim ben juntes, innumerables mortes

el vell càntic del pa van cridant amb nosaltres.

Poc amor i bellesa trobaren treballant.

És clar: lluitem pel pa; també volem les roses.

 

Mentre venim ben juntes, portem dies millors:

el triomf de les dones és triomf dels humans.

Prou marginats, prou d’oci si un reposa, deu treballen,

Partim-nos el que és bo: el pa i les roses, el pa i les roses.

 

JAMES OPPENHEIM, 1911

Traducció d’Òscar Rocabert

 

Més informació i poema original a la Wikipedia:

https://en.wikipedia.org/wiki/Bread_and_Roses

 

dimecres, 11 d’agost del 2021

Samaritans, una cançó dels Idles

SAMARITANS

 

Vinga, amunt

Seu aquí

El cap ben alt

La tita, a lloc

Mitjons amunt

No ploris

Fot-li, que és de Reus

Aquí, quietó

 

Fot-li ous, em deia

Fot-li ous

 

Vinga, amunt

Seu aquí

El cap ben alt

La tita, a lloc

Mitjons amunt

No ploris

Fot-li, que és de Reus

Res de ploricons

 

Fot-li ous, em deia

Fot-li ous

 

La màscara de la masculinitat

És una màscara, que a mi, m’està portant

 

Fot-li ous, em deia

Fot-li ous

 

Soc un noi de debò

Un noi, i puc plorar

M’estimo molt

i ho vull intentar

 

És per ‘xò, que mai veus ton pare plorant

Vaig besar un paio i molava

 

IDLES

Versió d’Òscar Rocabert

Vídeo a Youtube:

https://www.youtube.com/watch?v=si2pZRifgIo

dimarts, 15 de juny del 2021

NOU ESPECTACLE DE MÚSICA, DANSA I POESIA 2021

Us vull presentar un espectacle de música, dansa i poesia en què he estat treballant darrerament: 

Artsperiència 2

Música de Xavier Piquer, antic col·laborador de Carles Santos
Coreografia de Bel Carruana
Poesia i textos d'Òscar Rocabert

L'estrena serà el divendres 2 de juliol de 2021, a les 19.00 h, 
al Centre Cultural La Mercè, a Girona.

L'entrada és gratuïta, i la podeu aconseguir en aquest web:
https://www.entrapolis.com/entrades/artsperiencia-2

Us hi  esperem!

divendres, 1 de gener del 2021

LES LLETRES REVOLUCIONÀRIES D’EN JORDI

Las letras de Jordi (Maider Fernández Iriarte, 2019). – Amb Jordi Desquens i Maider Fernández.  – Guió de Maider Fernández i Virginia García del Pino. – 70 minuts. – Estrena: 10 de juliol de 2020. - Una producció de Sr. y Sra.

Un altre cop, i amb resultats espectaculars, se’ns presenta un nou treball de fi de màster vinculat a l’Escola de Cinema Universitat Pompeu Fabra. Perquè ja fa temps que la podem anomenar així: escola. Des del nostre humil lloc de simples espectadors, no sabem què els expliquen, què els fan fer, com ens els manipulen, els nous directors, dins d’aquella universitat, però ja fa molts anys que podem gaudir d’unes pel·lícules que, sota l’aparença d’un treball de fi de carrera, ens diuen coses importants, amb un llenguatge cinematogràfic modern i potent. Així doncs, moltes gràcies.

Perplexos i meravellats davant les múltiples normes de protecció a què ens sotmet el mític Renoir Floridablanca per tal d’entrar-hi a veure una pel·lícula, ens asseiem en una butaca numerada i exclusiva, encara que no sigui diumenge, avui. Han entrat vuit espectadors, i comença la pel·lícula.

El tret més important amb què podríem definir el gènere del film és el del misteri. Durant l’incipit, sentim les veus dels protagonistes, veiem el famós cartó de lletres, veiem els dits del senyor i de la noia, però no veiem cap cara amb què puguem relacionar les misterioses frases que escoltem. Sabem que hi ha un home que pateix paràlisi cerebral, sabem que hi ha una directora que fa la pel·lícula, però no sabem quina cara fan. És el llenguatge, i l’enorme dificultat amb què els missatges es transmeten, el tema principal d’aquest incipit. I tenim accés, també, a un somni, a un objectiu: «Necessito anar a Lourdes.»

Quan tenim accés a Jordi Desquens, el protagonista, ja no podem veure només una mena d’invàlid, perquè hem vist, amb els nostres ulls, que en Desquens parla, de la manera més quotidiana, mitjançant el seu dit i el cartó de lletres. Com que és capaç d’elaborar un discurs, deixa de ser el subhome que la majoria de la societat veu en una persona amb paràlisi cerebral. Aquesta primera victòria de Maider Fernández sobre el públic és, potser, la més important: Jordi Desquens parla, amb frases completes i ben formades, com vostè i com jo. En Desquens pensa, i és un home que té coses a dir. Allò que a David Lynch va costar tota una superproducció amb John Hurt i Anthony Hopkins per reivindicar la integritat i la dignitat de tota persona nascuda d’una mare, Maider Fernández ho aconsegueix de seguida que comença la pel·lícula mitjançant uns senzills i molt poderosos plans fixos.

Poc metratge després, veiem la preocupació, natural en tothom, de la mort dels pares. I accedim a una autoritat, a una personalitat que sent i decideix, quan en Desquens demana a la directora de deixar de parlar del tema, ja que l’angoixa. Al mateix temps, sabem que en Jordi és un home amb una forta personalitat, amb el seu poder de decisió intacte. També sabem que Maider no té vergonya d’editar i donar per bons fragments de metratge on no se’ns presenta com la directora model, aquella que ja sap què es farà a l’escena, aquella que diu als actors allò que s’ha de fer. En certa manera, la directora se’ns presenta com una magnífica anti-Kubrick.

I és aquesta, la gran conquesta de Maider Fernández: filma, filma durant estona i estona, amb la càmera fixa, i llavors la realitat s’imposa: una trucada inesperada, una mecànica de comunicació inèdita per a nosaltres, espectadors ignorants, una escena de cinema clàssic a l’estil d’en Kieslowski. Si en sou espectadors, feu allò que només se us demana: mireu. I és així, que aprenem coses noves, en aquesta pel·lícula.

La seqüència del santuari de Lourdes és un valent exercici de cinema i té un alt valor. En l’inici, veiem la devoció d’algunes persones cap a les roques de la Verge de Lourdes, i la directora ens connecta aquesta devoció amb la trobada d’en Jordi Desquens amb el bisbe de Terrassa en persona, escena que adquireix una importància que ens acosta a la intensitat mística que ens espera.

Les preses d’imatge de la missa de Lourdes ens porten allà on en Jordi Desquens ens volia portar: tenim accés a un santuari de Lourdes que ens recorda, ben ràpidament, les catacumbes dels cristians de Quo Vadis, i Maider Fernández ens fa connectar amb la devoció de tota una comunitat. La magnífica arquitectura de l’església ens deixa el terreny ben pla per accedir a l’experiència mística d’en Desquens. Però la directora aconsegueix presentar-la com una conseqüència absolutament lògica del fet que Jordi Desquens hagi anat finalment a Lourdes. L’escena és tremendament íntima, digna del millor cinema dramàtic clàssic. Tota aquesta seqüència ens fa pensar en la possibilitat que Déu es comuniqui realment amb alguns humans que Ell hagi escollit.

A mesura que avança el metratge, i ben hàbilment, Maider Fernández ens porta cap al terreny de l’estimació. Oscar Wilde va establir el tema: massa sovint, la correcció en el tracte es confon amb el flirteig. En Desquens s’enamora de la directora, pel sol fet que ella li és amable. La proposta que el protagonista li fa per tal de tornar-la a veure un cop acabi el rodatge és, cinematogràficament, colossal.

El gran triomf de Maider Fernández és de demostrar que la comunicació entre codis diferents és possible, i de fer-nos veure que, al capdavall, tots els fills de mare volem que se’ns escolti. Que estiguin per nosaltres. I és aquesta la grandesa de la seqüència final: si en Jordi demana el que demana d’una manera tan directa i sincera, qui és, la directora, per a negar-li-ho?

ÒSCAR ROCABERT

Trobareu més informació sobre la pel·lícula en aquest web: 

http://www.lasletrasdejordi.com/