ELS CRITS ESCRITS: 2019

El web de L’Actual de Castellar, setmanari municipal de Castellar del Vallès, ha publicat un vídeo que mostra el començament de la Ruta Joan Arús, novament celebrada el dissabte 26 d’octubre de 2019, organitzada pel Centre d’Estudis Castellar i la Biblioteca Antoni Tort.

Hi podreu veure i escoltar Mònica Mimó i Daniel Rocavert al pati de Les Tres Moreres, i després el vídeo us portarà al menjador de la casa on va viure el poeta Joan Arús. Podreu escoltar el seu net Joan Sellent mentre recita el poema «Així és mon esperit», del llibre El vas transparent (1961).

A la dreta d’en Joan Sellent, escoltant reverencialment i atenta, hi veureu la Isabel Mach, jove del poeta, i una de les persones que més ha fet perquè aquest líric castellarenc sigui encara recordat al seu poble.

En aquest poema, ens sembla que hi trobem un Arús molt proper al poeta romàntic, allunyat de la realitat dels homes i les dones, que viu en un món que només ell, o només alguns pocs, pot arribar a entendre. En aquest sentit, aquest poema, publicat el 1961, no es troba gaire lluny dels millors poemes publicats per Joan Vinyoli a partir de Tot és ara i res (1970).

Trobareu el vídeo en aquest enllaç:

https://www.lactual.cat/lactual-tv.html?IDV=574858

Referències:

ARÚS (Joan). – Obra poètica. – Edició a cura de Miquel Desclot. – Volum II (1937-1982). – Castellar del Vallès: Arxiu d’Història de Castellar, 1991. – p. 91-92.

Ibidem, en edició electrònica: https://ca.wikisource.org/wiki/El_vas_transparent/Així_és_mon_esperit

En aquest mateix enllaç trobareu la versió en àudio del poema, dit també per Joan Sellent.

Malgrat que ho desaconsellin els grans oradors llatins, començaré amb un tòpic i donaré les gràcies al jurat per confiar en mi. Sé que no és fàcil, en un premi en què les propostes no són anònimes, confiar en una persona jove, com tampoc ho és atorgar el premi de traducció més prestigiós dels PPCC a un traductor amb poca experiència, que tot just comença. I ells ho han fet. Fent guanyar una obra, a més, la d’Aristòfanes, que s’ha de ser molt valent per premiar, perquè representa la unió de dos dels elements més difícils de traduir: la poesia i l’humor.

I és que, com a poeta dramàtic, pocs autors de la història de la literatura occidental de tots els temps poden mirar Aristòfanes de cara i als ulls. Malgrat això, a dia d’avui, els traductors catalans no han vist mai Aristòfanes com l’enorme poeta que era i, en conseqüència, mai no l’han traduït en la seva forma original, en vers. I això que Aristòfanes és un dels poetes clàssics que més metres diferents dominava. Massa s’ha considerat la comèdia poesia de segona; massa s’ha oblidat que la poesia còmica és, precisament, poesia i que les rialles i els somriures són tan lírics com els sanglots i els gemecs de les tragèdies. Gràcies, doncs, per deixar que Aristòfanes pugui expressar-se en català per fi com l’enorme poeta i virtuós de la paraula que era. Gràcies per permetre continuar l’obra que va començar Carles Riba amb la traducció poètica dels tràgics. O això, almenys, intentaré fer amb aquestes comèdies d’Aristòfanes, amb una traducció rítmica que segueixi de prop el text grec i els estudis més recents, però que no per això deixi de ser poètica i divertida alhora, sense la barrera elitista de l’acadèmia i la necessitat d’erudició per entendre la poesia i l’humor d’Aristòfanes. Deia Umberto Eco que només podies gaudir d’Aristòfanes si eres llicenciat en filologia clàssica. Bé, jo el que intentaré de fer és justament el contrari perquè Aristòfanes sigui patrimoni de tots i no d’uns tristos pocs tancats en les seves torres de marfil.

I és que en uns dies tan grisos com els que estem vivint per a la llibertat d’expressió i manifestació, per a la vida en general, necessitem Aristòfanes més que mai, perquè ell representa la crítica més descarnada al poderós, el bescantament del mateix govern que li pagava les funcions; representa la llibertat d’expressió, la fantasia absoluta, la lírica més descordada i irreverent.

Així que estic convençut que us faran gaudir d’allò més el viatge de Tereu al cel a lloms d’un escarabat per tal de rescatar la deessa Pau i acabar així la guerra, o la conversió dels homes en ocells per fugir de la seva ciutat corrupta i posar fi al domini dels déus injustos, o la paròdia més irreverent dels filòsofs i de Sòcrates als Núvols.

Al projecte que vaig enviar el gener i que finalment m’han premiat, em vaig sentir temptat d’incloure (tot i que al final no ho vaig fer) aquest passatge dels Ocells d’Aristòfanes, on el poeta, que era un expert en això de guanyar premis, deia als membres del jurat de les competicions dramàtiques, en boca dels ocells:

Al jurat volem parlar-li sobre guanyar aquest concurs:

si a nosaltres ens fan vèncer, donarem a tots molts béns,

molt millors que els dons que Paris amb Helena va obtenir.

Comencem amb el que els jutges volen per damunt de tot:

mai no us faltaran les òlibes... que decoren els diners.

Que se us ficaran a casa, i aniran a fer el seu niu

a les vostres grans butxaques, i us pondran els calerons.

I si us toca un càrrec públic, i en voleu rapinyar guanys,

us farem a mans un àvid esparver, menut i fer.

Si per contra no ens votéssiu, una lluna us forjareu,

de metall, com les estàtues, que si algú no en porta al cap,

passarem llavors els comptes, quan aneu mudats de blanc,

ja que us cobrirà la caca dels ocells del món sencer.

Veient que al final m’han atorgat el premi, sort que no vaig posar-hi aquest tros, perquè com tot bon jove i com tot bon traductor, sóc més pobre que una rata, i no sé d’on hauria pogut treure els calerons. De merda, en canvi, els traductors, tradicionalment tan negligits i criticats, ens n’emportem per donar i per vendre. Però, com dic, per sort no l’hi vaig posar. Gràcies, doncs, un cop més, per creure en mi i en Aristòfanes.

És per tot això que a banda d’agrair la confiança al jurat, vull fer-ho també amb l’organització d’un premi com aquest. El Vidal Alcover, organitzat per la casa de les lletres de Tarragona, dignifica la llengua catalana i en dignifica els traductors. És un dels pocs premis que premia, com deia, una tasca tan difícil i tan poc reconeguda com és la traducció. La gent continua veient la traducció com un acte de segona, i continua invisibilitzant els traductors. Premis com aquests ajuden a demostrar que la traducció és un acte literari i creatiu i permet que els traductors no quedem en l’oblit d’un gris contracte editorial. I el palmarès d’aquest premi així ho demostra, amb noms que fan realment impressió i amb qui em fa especial il·lusió (i un xic de por, per què no dir-ho) compartir premi. Noms de gent que admiro molt com els d’Anna Casasses, Xènia Dyakonova, Pau Vidal, Jordi Mas i López, o Jordi Parramon, que, a més de traductor, és un gran metricòleg, el manual del qual és un punt de partença fonamental per als que ens acostem a la traducció rítmica de la poesia clàssica. Tots ells i tants d’altres que no tinc temps d’anomenar dignifiquen la professió de l’escriptura en llengua catalana.

Gràcies a tots ells per obrir camí. Gràcies als professors de la Universitat de Barcelona que més grec m’han ensenyat. Gràcies, Jaume Pòrtulas i Xavier Riu. Gràcies, Francesca Mestre, i gràcies, Jaume Almirall.

Gràcies també a tots els que han lluitat perquè avui puguem ser aquí. Gràcies a tots els autors i autores que van fer front a l’amenaça feixista, com Agustí Bartra, Joan Sales, Artís Gener o tants d’Altres. Gràcies a Neus Català, per la seva dignitat antifeixista, gràcies a la gent d’Òmnium Cultural, i gràcies a Txell Bonet i Jordi Cuixart, per seguir dignificant, amb la seva lluita, cada dia, els drets de la nostra llengua i dels seus parlants.

I és que m’ha fet especial il·lusió veure que Òmnium Cultural també és al darrere d’aquest premi, ara que el seu president és injustament perseguit i empresonat per les seves idees, en un altre acte nauseabund d’un règim feixista, hereu del franquisme més repugnant. M’atorgueu aquest premi en un moment en què encara podem publicar en català, i encara hi ha qui llegeix en català. Una llengua que cada dia apaguem una mica més. Perquè sí, el català no es mor ni s’apaga. El català l’apaguem, el matem. El matem nosaltres mateixos, deixant de parlar en català en un debat de candidats a les eleccions. El matem canviant de llengua per racisme, per classisme. El matem canviant de llengua a la universitat perquè un sol alumne ho demana, el matem comprant traduccions castellanes perquè, segons diuen alguns literats catalans, les traduccions catalanes (excepte les seves, és clar) no són tan bones, o no sonen tan bé, perquè el català no serveix per dir paraulotes, perquè el català no serveix per dir marranades, perquè el català és cursi. El matem nosaltres i hi contribueixen, és clar, els que ens havien de portar a Ítaca, els que ens van prometre un estat nou, on la llengua fos el primer baluard, i que a la primera de canvi s’han venut la llengua i el vaixell. El maten encara més els que ens volen sense llengua, els que ens volen mesells, els que ens volen elitistes i racistes, els del 155, els mateixos que mai no oblidarem que, dient-se socialistes, van intervenir amb el seu vot les institucions catalanes, van deixar sense fons la Institució de les Lletres Catalanes i van enviar gent innocent a la presó. Per a tots ells, ni oblit ni perdó.

Perquè sí, perquè uns països catalans sense llengua no són res. Serem països de barretina i sardana, de paella i de falletes, de sobrassada i d’havaneres. I a mi, sense la llengua i sense la justícia social, la independència dels PPCC tant se me’n fot.

Com va dir Narcís Comadira, gran poeta-traductor: "La llengua és l’ànima d’un país, i un país que menysprea la seva llengua fins al punt de condemnar-la a mort no té cap dret a ser independent."

Moltes gràcies un cop més. Visquin els premis Ciutat de Tarragona, visca la llengua i visca la terra.

ELOI CREUS

Trobareu més informació sobre l'autor en aquest enllaç.

ELS CRITS ESCRITS

divendres, 6 de desembre de 2019

Nova presentació de poesia de Miquel Desclot a Castellar del Vallès

diumenge, 24 de novembre de 2019

De la misèria

divendres, 1 de novembre de 2019

Un vídeo sobre Joan Arús

dilluns, 16 de setembre de 2019

Amb la mosca a l'orella

dijous, 8 d’agost de 2019

Tres poemes inèdits de Ramon Cases, de Manresa

dilluns, 6 de maig de 2019

DISCURS QUE ELOI CREUS VA FER A TARRAGONA EN REBRE EL PREMI DE TRADUCCIÓ VIDAL ALCOVER, EL 4 DE MAIG DE 2019

divendres, 3 de maig de 2019

Nova edició de poesia

divendres, 19 d’abril de 2019

Nou recital de Malgrat tot, la poesia