ELS CRITS ESCRITS

39 poemes, de Sílvia Melgarejo

El primer poema del llibre presenta una poètica: “amb el declivi / de tots els idearis / retrobar abecedaris”. Una poètica que ens porta una crisi del llenguatge i de les idees que hi estan associades i una recerca de valors nous per omplir-lo. La poesia és prop de la zona de l’activitat moral, de l’individu com a individu, caracteritzada per la inquietud. L’hàbit fa nosa. En l’última poesia catalana ha tingut fortuna la concepció postsimbolista que la paraula mata la vida (amb paraules de J. M. Balaguer). És necessària la crisi dels “idearis” (idees=paraules) per parlar o escriure. Sílvia Melgarejo se situa, d’aquesta manera, en el centre dels plantejaments d’una certa poesia de l’època, que, continuant el corrent metapoètic del postsimbolisme, s’expressa críticament ella mateixa en tant que llenguatge. El coneixement de la limitació del coneixement demana humilitat. La poesia es llença a l’espai obert que hi ha a partir de si mateixa, molt atenta a desvincular-se de la funció referencial del llenguatge ordinari. El llenguatge hi guanya: encabeix un contingut que resta obert, inexplicat, s’acosta al caràcter obert de la vida. La poesia es consagra al silenci i a l’inefable (“cercar aquella paraula clara / que et sigui justa, atzar”).

El replantejament del llenguatge està indissolublement lligat al replantejament de l’existència; hi ha una necessitat de posicionar-se, també des d’una voluntat aliena als hàbits. La poesia de Sílvia Melgarejo, estretament relacionada amb la vida, és instrument ètic. D’alguna manera, els valors estètic i ètic coincideixen en el poema, expressió d’una experiència transcendent en el sentit que implica totalment l’ésser i el condiciona. El primer poema del llibre, “Beceroles”, ens situa inequívocament en el terreny ètic: “designi”, “hàbits”, “idearis”, “abecedaris”… Hi ha un llenguatge moral tot just agombolat per la musicalitat de les paraules i que es lliga amb l’àmbit de la quotidianitat.

Més endavant en el llibre, la recerca poètica es fa mitjançant la projecció de valor simbòlic en els elements de la realitat. Se cerca l’essencialitat, i per tant els símbols són oberts, aglutinadors de sentits, d’associacions, cosa que dóna lloc a l’ambigüitat i a la contradicció. L’experiència es redueix a uns elements, a unes forces essencials però no únics. Aquesta complexitat essencial té unes línies mestres: vida/mort, foc/glaç-cendra, llum-fosca, elevació-ajaçament, moviment-quietud. En els haikus es presenta la natura dotada d’aquest significat simbòlic gràcies a les associacions expressades pels símbols i les metàfores. Es tracta d’exercicis de concentració, en què la col·lisió de forces es resol amb gran saviesa lingüística no renyida amb audàcies formals: juxtaposició, dislocació. Els haikus creen imatges impactants. L’autora hi demostra que el plaer estètic depèn de la contradicció, del trencament de la lògica normal; demostra que estem abocats al joc de miralls de la realitat, en què tot és relatiu a alguna altra cosa. La síntesi de contraris fa notar una matèria magmàtica que hi ha enviscerada amb els versos, un contingut que els excedeix, que s’hi teixeix. La poesia es capta, doncs, amb la intuïció estètica, que estableix les seues pròpies regles de joc i que és intuïció d’inefable en tant que generada no per cap proposició sinó per la síntesi de contraris.

En el recorregut dels haikus comprovem com l’autora assaja la relació amb el món, amb l’objecte, amb l’altre. Per això la presència de la mirada. La natura és entesa com a amor. Podem considerar 39 poemes un cant del món. El contingut emocional, anímic, amb què s’envisceren els paisatges dels haikus va canviant: confiança, emoció, desig, neguit, angoixa… L’haiku de Melgarejo, com el japonès clàssic, representa una epifania, la revelació d’un instant: un seguit de moments extrets del temps. En queda un panorama divers: la poesia no ofereix veritat definitiva; és activitat progressiva.

Tant la vida com la poesia, doncs, són simbolitzades pel viatge (sabates, vaixells, tren…). Sílvia Melgarejo entronca amb el corrent del vitalisme (cal recordar l’“Excelsior” de Maragall?). Amb el contingut mític del viatge és, també, que la poesia pot considerar-se sistema de coneixement. I la mobilitat essencial té a veure amb el temps. Només vivim el present si ens hi capbussem, si ens omplim d’incertesa. És una exposició arriscada per a l’individu: desfer-se d’idees preconcebudes, desestabilitzar-se, en l’impuls. L’experiència a què es refereix Sílvia Melgarejo és arriscada i, per tant, emocionant: com a experiència que condiciona, que apel·la el subjecte com a jo etern, transcendint-lo en somni, tot fent-ne somni –vegeu la dedicatòria inicial per confirmar el valor del somni per a l’autora– i, en tant que somni (metafísic), present pur (físic). És una experiència d’incertesa i, tanmateix, alhora, de certesa: també es percep com a retrobament, reconeixement, confirmació d’alguna cosa autèntica. El sentiment d’esperança, que s’expressa en alguna composició, és una variant del somni, també projecció.

El jo poètic vol fer prevaldre la llibertat; no vol la natura ni la vida burgesament controlades. Com un rebrot de l’Sturm und Drang, la violència, l’impuls que trenca motlles, el dinamisme. És malgrat el mal, o precisament perquè hi ha el mal, que el risc s’ofereix. En el llibre s’integren les dualitats risc-por, llum-ombra… Però s’aposta pel risc, simbolitzat per l’aventura marina o per un foc catàrtic, purificador, amb què la poesia estableix una relació molt directa. El foc simbolitza la combustió i la novetat del temps, la mort, el present i el futur i, com a futur, el desig i el somni. El desig ens travessa: què en fem? L’inconformisme, la rebel·lia, la iconoclàstia són mostres de respecte per aquest desig, i ens fan pensar en Maria Mercè Marçal –qui ens feia pensar en Rimbaud–. S’aposta per una puresa que ha de venir a trencar cotilles i solucionar l’engavanyament existencial. La puresa que es vetlla per mantenir viva la simbolitza el nin, ve fins i tot d’abans de la infantesa (en un haiku se’ns parla del “llombrígol” com d’una “traça”) i combat contra els convencionalismes de l’adultesa. L’àmbit de la domesticitat s’associa, a vegades, al tedi, oposat al risc, a la follia, a la transgressió, a la superació. La domesticitat volguda és còsmica. S’estableixen correspondències entre la dimensió quotidiana i l’eterna o infinita. Parem atenció, per exemple, al símbol del cercle: el llibre s’obre amb “la rutlla d’un cafè a les tovalles” i es tanca amb “placentes / d’estels il·limitats”. El vespre, el crepuscle, donen accés a l’àmbit de la cosmicitat.

39 poemes és una obra d’un llenguatge pulcre, ben cisellat, dúctil, elegant, literari a vegades, i eufònic (atenció a l’al·literació, a la rima interna…). Empeny l’autora sempre una gran capacitat imaginativa, amb què porta la realitat cap al somni. Per molts anys.

Víctor Verdú

Santpedor, 28 d’abril de 2012

ELS CRITS ESCRITS

dimecres, 27 de juny del 2012

Miquel Desclot i Shakespeare a Castellar del Vallès

dimarts, 12 de juny del 2012

Nou vídeo sobre Versos.cat

divendres, 25 de maig del 2012

Nova ressenya

divendres, 4 de maig del 2012

Presentació de "39 poemes"

dimecres, 11 d’abril del 2012

Tertúlia literària sobre Jacint Verdaguer

dijous, 5 d’abril del 2012

Ja disponible a Internet el nostre article sobre la poesia de Josep L. Badal

Noves notícies sobre Joan Brossa i Roc Casagran