La Guia Go BCN (núm. 18, març 2012) ha publicat dues petitesnotícies sobre Sol, i de dol, de J. V. Foix, i En el límit de l'ombra,
pols de cinabri, de Mònica Miró i Abraham Mohino.
Les trobareu en aquest enllaç, a la pàgina 30.dimarts, 13 de març del 2012
Petites notícies sobre llibres de poesia
dissabte, 3 de març del 2012
Versos lliures
Aquest març de 2012 comença, a Granollers, el festival de poesia Versos lliures, impulsat i organitzat pel Casal Popular l'Esquerda.
En trobareu tota la informació en aquest enllaç.
dissabte, 25 de febrer del 2012
Nova notícia sobre la tertúlia “En to poètic”
El blog de poesia Versos.cat ha publicat un petit article de Daniel Ruiz-Trillo sobre el cicle de tertúlies “En to poètic” de la Biblioteca Antoni Tort de Castellar del Vallès. Aquest cicle va començar a funcionar el 2009 i s’ha mantingut fins avui de manera ininterrompuda.
dilluns, 6 de febrer del 2012
Tertúlia al voltant de la poesia de Mercè Rodoreda
Serà a partir del llibre Agonia de llum (Angle, 2003), editat per Abraham Mohino i Balet.
Dilluns, 13 de febrer de 2012, a les 21.00 h
Penya Solera Barcelonista
C. Molí, 1, baixos
08211 Castellar del Vallès
Poemes recitats per Montse Noales
Conductor: Òscar Rocabert
Organitza: Biblioteca Antoni Tort
Més info aquí
Hi sou convidats.
dijous, 2 de febrer del 2012
Noves notícies sobre poesia
La Guia GO! Bcn de febrer 2012 (núm. 17) ha publicat dues notes sobre poesia: Josep Carner editat per Jaume Aulet i l’antologia Ningú no ens representa: poetes emprenyats.
Les trobareu en aquest enllaç, a la pàgina 30.
divendres, 27 de gener del 2012
Ressenya sobre l’antologia "Ningú no ens representa"
Enric Casasses ha publicat, a la revista Catalunya (òrgan d’expressió de les CGT de Catalunya i de Balears), una ressenya del llibre col·lectiu Ningú no ens representa: poetes emprenyats (Setzevents, 2011). El llibre, entre molts d’altres, conté el poema “L’animal que sí existeix” d’Òscar Rocabert.
La trobareu al número 135 (gener 2012), p. 31. I també en aquest pdf, a la pàgina 32.
dimarts, 17 de gener del 2012
Dos poemes de Miguel Moreno Ortíz
Publiquem dos poemes inèdits sobre la figura del pare, escrits el 2005 i el 2008 per Miguel Moreno Ortíz (Tànger, 1946). Aquest poeta ja madur, que només ha publicat poemes solts en antologies col•lectives, practica una poesia d’arrel romàntica, molt sentimental. No busca la complicació del discurs, però tampoc no renuncia a la construcció de l’emoció mitjançant el text. Caldrà seguir-lo d’ara endavant.
I
L’HEROI
Al meu pare li agradava tant la pesca,
que va oblidar el camí d’anar al col•legi.
Ell va tenir coneixement de la lluna,
de quan ballaven els peixos a la platja
i de quan s’enganxava un peix o un altre a l’ham.
Si havien d’agafar, segons el mes, els crancs,
els musclos, els eriçons o les gambetes.
De tant en tant, m’explicava alguna història
que escoltava com si fos una aventura
del “Moby Dick” amb la gran balena blanca.
Una vegada, em va dir: —Vàrem pescar un peix
que era més gran, quasi, que el nostre pesquer
i decidírem deixar-lo anar amb l’aparell,
perquè no enfonsés el pesquer amb tots nosaltres.
—I un altre dia de molt forta tempesta,
el fort vent es va endur el timó de la nau
—deia —, i sense pensar-ho dues vegades,
vaig agafar una corda, llançant-me al mar.
Sense timó, de segur que ens enfonsaríem.
I jo, ara que sóc gran, el veig com un heroi,
Perquè ell, sempre pensava en els altres.
10.05.08.
II
L’ADÉU
El mires,
i veus com es consumeix,
sense cap mena de pressa.
No té coneixement del temps
ni de l’hora.
El líquid opiaci que li han posat a la sang
s’emporta els seus pensaments,
i el seu dolor que es torna suau i plàcid,
li fa sentir tranquil•litat,
i amb l’acaronament d’unes mans estimades
sense saber quines mans són,
li transmeten l’escalfor que necessita
per dir-los l’últim adéu plàcidament...
Aquest adéu que ve de nit
sense fer soroll... sense lluna.
El pare es va morint.
I ara que veus com es consumeix,
te vénen ganes de dir-li que l’estimes,
que sempre l’has estimat.
Era un amic
que sempre hi era quan el necessitaves, però...
per què arrencar-li una llàgrima dels seus ulls,
si és l’última que li queda.
Ja no té res.
El seu alè, cada moment que passa, és més plàcid...
Es va extingint...
I no he tingut el valor de dir-li que l’estimo.
2005
I
L’HEROI
Al meu pare li agradava tant la pesca,
que va oblidar el camí d’anar al col•legi.
Ell va tenir coneixement de la lluna,
de quan ballaven els peixos a la platja
i de quan s’enganxava un peix o un altre a l’ham.
Si havien d’agafar, segons el mes, els crancs,
els musclos, els eriçons o les gambetes.
De tant en tant, m’explicava alguna història
que escoltava com si fos una aventura
del “Moby Dick” amb la gran balena blanca.
Una vegada, em va dir: —Vàrem pescar un peix
que era més gran, quasi, que el nostre pesquer
i decidírem deixar-lo anar amb l’aparell,
perquè no enfonsés el pesquer amb tots nosaltres.
—I un altre dia de molt forta tempesta,
el fort vent es va endur el timó de la nau
—deia —, i sense pensar-ho dues vegades,
vaig agafar una corda, llançant-me al mar.
Sense timó, de segur que ens enfonsaríem.
I jo, ara que sóc gran, el veig com un heroi,
Perquè ell, sempre pensava en els altres.
10.05.08.
II
L’ADÉU
El mires,
i veus com es consumeix,
sense cap mena de pressa.
No té coneixement del temps
ni de l’hora.
El líquid opiaci que li han posat a la sang
s’emporta els seus pensaments,
i el seu dolor que es torna suau i plàcid,
li fa sentir tranquil•litat,
i amb l’acaronament d’unes mans estimades
sense saber quines mans són,
li transmeten l’escalfor que necessita
per dir-los l’últim adéu plàcidament...
Aquest adéu que ve de nit
sense fer soroll... sense lluna.
El pare es va morint.
I ara que veus com es consumeix,
te vénen ganes de dir-li que l’estimes,
que sempre l’has estimat.
Era un amic
que sempre hi era quan el necessitaves, però...
per què arrencar-li una llàgrima dels seus ulls,
si és l’última que li queda.
Ja no té res.
El seu alè, cada moment que passa, és més plàcid...
Es va extingint...
I no he tingut el valor de dir-li que l’estimo.
2005
Subscriure's a:
Missatges (Atom)