Arbrecadarbre, una fotografia de Sílvia Melgarejo del 2017

Un text de Miquel Desclot del 1978

TRES SECRETS EN UNA BARCA

         Això és, amb permís del pare Sol-i-serena, una bona vesprada de no se sap quin mes de no se sap quin any. Avui, en Joanet dels Ventalls els porta esvalotats: un gregalet escabellat bat les aigües de l’Albufera i fa anar en doina els ànecs i les fotges. És ―això se sap bé― dimarts.

         Per un canal, ve del Palmar un albuferenc, a poc a poc. Negre, pla, solemne: com un taüt. El mena un home petit, de mirada trista, encorbatat fins a les dents. Sorgeix d’una selva de bova, com una aparició de marededeueta.

         L’homenet emproa cap al seu redolí, l’indret on a ell li pertoca de pescar. La petita embarcació comença a entrar a l’Albufera oberta: les aigües estan nervioses i fan ballar l’inestable albuferenc.

         L’homeniu arriba a lloc. De primer, conjura les ones perquè no el facin naufragar ni li destarotin la feina. Quan en Joanet dels Ventalls li calma les aigües, l’home cala l’ormeig. I espera. Allí a la vora brillen salts platejats que auguren bona pesca. A ponent es prepara un decorat pompós per representar, d’aquí a poques hores, una postal de sol empalagosa.

         Al cap de poca estona, l’ormeig dóna senyals de pesquera. L’home el tiba, un si és no és escèptic. Però pesa que déu n’hi do. Hi ha hagut sort de la bona: agafada a l’ormeig, apareix una nena de pocs mesos que somriu sense dents i mou els braços com un molí de vent. L’aigua li regala per la cara i sembla una poma esquitxada. El pescador, content de tan bon principi, l’agafa amb mans de porcellana i se la fica al sarró. No és pas normal, no, de començar tan bé. L’home, engrescat, torna a calar l’ormeig, perquè, qui sap, potser la sort s’ha encaterinat amb ell, avui. Mentre s’espera, fa un cigarret. En Joanet dels Ventalls li envia una bufada per fer-li voleiar la corbata. Gairebé un oli de Manet.

         L’ormeig hi torna al cap de poc. Algun déu subaquàtic deu protegir la seva sort. Un bon pes li mig fa perdre l’equilibri. De l’aigua tèrbola en surt una dona magnífica, serpejant com una anguila, amb pit i cuixa de deessa a la grega: una Afrodita praxitel·liana. L’homenet no cap a la pell. Les tardes de dimarts no eren mai tan pròdigues. Ell que sí, per allunyar el microbi descortès de la incredulitat, li palpa les molses amb les mans de la pell. El món i el dimoni poden mentir: la carn no ment. Amb els ulls fora de les conques, se la desa al sarró, al costat de la nena. El pescador torna a calar l’ormeig mentre es passa la llengua pels llavis, que és qüestió de no perdre aquesta inaudita bona ratxa.

         I continua, per mentida que sembli. Ara el pescador tiba l’ormeig i poa un pes dolç. Tanta meravella és mentida. Aquesta mentida és una vella preciosa, esvelta, d’ulls blaus i penetrants, amb el cabell blanc mig recollit al darrere, que sorgeix de l’aigua. També nua. És de debò, però és mentida. Du una dalla de butxaca i tot el món a cada ull. Quan tot el cos espigat és fora de  l’aigua, la vella mira l’horitzó, com en el quadre de Böcklin, i comença a dallar les mates de bova que cauen més a prop. Un cop i un altre, talla l’aire amb l’ala d’oreneta. A la setena volta, d’una revolada, clava dallada a les cames de l’homenic i ai! mossegada de serp divina! L’home l’agafa amb les mans del pensament i la fa cabre entre la nena de poma i Afrodita. Obeint una consigna atàvica, ja no torna a calar l’ormeig. Recull totes les coses i emproa cap al Palmar, amb el sarró ple de sort de dimarts. Deu ser tretze i no ho sap ningú.

         El pare Sol-i-serena, traient el nas per sobre el llençol blanc, s’ho mira, santomàs, amb ull de vaca. En Joanet dels Ventalls amb ull de passa-que-t’he-vist. Jo, amb els peus a l’aigua, m’ho miro amb ull de prologuista reumàtic.

         L’albuferenc s’allunya. Només de tant en tant, el fum enronda el cap del pescador sortós. Tot d’una, a la barca, tres mans surten subreptíciament de dins el sarró. Una de menuda, una de plena i una de nuosa. Cadascuna d’elles, a poc a poc, dolçament, deixa caure el seu nom damunt l’aigua de l’Albufera. Tres noms que han flotat durant l’estona que l’aigua ha necessitat per amarar-los i xuclar-los maternalment cap al llot del fons.

         Jo prou els he llegits, mentre s’anaven ofegant. I prou els diria. Però tot d’un plegat ha aparegut, de darrere unes boves, un neptú d’aigua dolça que m’ha convertit en peix la llengua que tenia per dir-los. Un peix que ha fugit esperitat cap al clot de l’Albufera i que déu sap on para i on dorm.

         De darrere un núvol, per una escletxa, s’escapa una mica de Debussy. Molt suaument.

         L’homeniu, cama-segat, se’n torna pel canal, somiant un all-i-pebre entre baladres. Sol.

MIQUEL DESCLOT

Edició original: ANDRÉS ESTELLÉS (Vicent). – Festes llunyanes. – Dibuixos: Jordi Sarrate. – Pròleg: Miquel Desclot. – Terrassa: Impremta Rimeba, 1978. – (El Bordiol, 4). – p. 2-3.

Agraïm a l’autor l’amable autorització per a tornar a publicar aquest text.

Homenatge a J. V. Foix a Sarrià

Niu: "Tot n'és ple" (J. V. Foix)

El bon amic Víctor Verdú ens envia, des d'Almenar, aquesta sorollosa versió musical del poema "Tot n'és ple", de J. V. Foix, alegrement interpretada pel trio Niu. Com diria el poeta, "Visca el brogit!".

Nova edició de poesia de Lluís Solà

Carles Morell, poeta inefable i cronista correcte, ens dóna notícia de la presentació del volum Poesia completa de Lluís Solà, publicat enguany per Edicions de 1984.

Trobareu la crònica, publicada a Núvol aquest abril, en aquest enllaç. 

Més enllà de possibles premis, reconeixements de faràndula i altres festes i festetes, se'ns fa evident que cal llegir aquest poeta, només llegir-lo, amb tota l'heroica gimnàstica mental i de construcció de sentit que ens caldrà emprar quan hi entrem en contacte.

Aquells que estiguin desconsolats s'hi podran acollir. Aquells que estiguin eufòrics no hi entendran res, o hi entendran el que voldran. Aquells que tinguin menys de setanta anys hi entendran, potser, la meitat. Però tothom que s'acosti amb humilitat i respecte a aquests versos tindrà la possibilitat d'aprendre un devessall de  coses i es farà sàvies preguntes sobre la natura i ell mateix.

Lluís Solà, hi insistim, és un mestre poeta. AUDITE MAGISTRO.

El paper residual de la literatura catalana a l’ensenyament, a debat en la taula rodona «SOS. Ensenyar literatura catalana»

Font: Filcat - Departament de Filologia Catalana de la UAB

Publicat: 20 juny, 2016

L’objectiu del debat és proposar solucions per a revertir el paper residual que té actualment la literatura catalana a secundària i a la universitat i evitar-ne la possible desaparició, i interpel·lar amb arguments sòlids els qui tenen la responsabilitat d’evitar-ho.

Acte: Taula rodona: «SOS. Ensenyar literatura catalana»
Data: Dimarts 21 de juny de 2016
Hora: 19 hores
Lloc: Sala Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, Barcelona)

La residualització progressiva de la literatura catalana a secundària i a la universitat obliga a obrir un debat públic que permeti analitzar la situació actual i proposar alternatives per a revertir-la. En aquesta taula rodona s’han convidat escriptors, professors i estudiants perquè ofereixin el seu punt de vista i permetin abordar el tema des de diversos angles i perspectives. L’objectiu no és alertar del perill que la literatura catalana pugui desaparèixer dels plans d’estudis de secundària i de la universitat o que hi tingui un paper ínfim, perquè ja fa temps que això és una evidència, sinó sobretot suggerir vies i solucions possibles i, també, interpel·lar, amb arguments sòlids, els qui tenen la responsabilitat d’evitar-ho.

L’activitat, organitzada pel Col·lectiu Pere Quart de professors de literatura catalana, amb la col·laboració de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’IEC, serà moderada per Andreu Freixes, professor de literatura catalana a secundària, i hi intervindran Xavier Antich, filòsof i professor de la Universitat de Girona; Jaume Aulet, professor de literatura catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona; Anton Carbonell, professor de literatura catalana a secundària; Marta Khouja, estudiant del màster de secundària, i Dolors Miquel, escriptora.

HAIKUS per Ramon Cases

Massa de pressa,

des del vagó del tren,

la vida passa.

Els nens observen,

al pati de l’escola,

un formiguer.

Un home sol

que es pensa acompanyat:

la meitat d’un.

Miro l’andana,

El sentit de les vies.

La vida en ordre.

Ha mort l’amic.

Es pot podrir el record?

El buit l’envasa.

Véns d’un miratge

i et desfàs quan et toco.

Només ets sorra.

El ble i la flama,

la llum i la foscor:

amors letals.

La pedra al toll

sempre demana auxili:

ones concèntriques.

Com l’horitzó,

una escletxa de pell:

una promesa.