Senyor, és hora ja. L’estiu ha estat pletòric
R. M. Rilke
Farcida de descans i humitat, arriba
la Tardor. Massa ha crivellat la terra aquest estiu. El senglar sortia afamat
del bosc i pels fangs de la riera s’han assecat les cries del tòtil. Ni el llor
aguantava el verd pels marges del torrent. Al vespre, si regàvem el poniol i la
sàlvia, les mongetes i els geranis, se’ls sentia manifestant els seu agraïment
i complaença.
Quan per aquestes cases del poble
érem uns nens visionaris, llançats a l’univers, sota el domini de la religió i
la dictadura, ens alliberava aquest temps de vinyes inflades de raïms i bondat
a la cara dels pagesos. Del bocoi rajava el color de la sang de la terra.
L’euga no suava a l’estable i les rates divertien les nits fent rodolar les
capses de blat de moro al graner. La dansa de les fulles, al mestral, omplia
les finestres.
Ara ja s’endevina aquest temps de
mels i de boires, carregat de mort, persistent com l’esperança, per alleugerir
l’excés.
***
Season of missts and
mellow fruitfulness
Estació de boires i d’abundor emmelada
John Keats
Terra marró, girant-se al pas de
l’arada ràpida, plena de pluja platejada. Terra manifestant la seva fertilitat,
treballada segle rere segle.
Mig camp ja s’obre al cel, espera
la llavor que es multiplicarà fins a la perfecció al juny.
El moment es fa grandiós, fosc
amb llums vermelles rere la roureda, sobre el remoreig abundant del Daró.
Com onades sòlides es van corbant
les regues: matèria que barreja vegetals i generacions successives: ibers,
romans, gots... tots fosos en el descans. Ells som ara nosaltres. La nit
generosa ens va abrigant.
Fèrtils, les llums a l’oest
m’inunden el cervell. Em sento prop dels difunts infinits que es gronxen amb la
fredor misteriosa de novembre, Daró avall, cap a la foscor immensa. La llengua
que parlo, el paisatge familiar dins la silueta de les Gavarres, els sentiments em fertilitzen l’instant mentre m’acosto al
descans de la terra acabada de llaurar.
***
Una forta consciència de
temporalitat i existència flueix sense trampa ni idolatria, com la d’un místic
sense Déu. Va amb les roses de novembre, estirades al Sud, esfullant-se sense
por. La lluna inunda amb resplendor l’instant que com el plaer o la llum d’uns
ulls es vessa i s’estimba enllà, univers endins...
Bibliografia bàsica:
Paradís de cendra (Barcelona: Edicions 62, 1982)
El soldat rosa (València: Eliseu Climent, 1983)
Larari (Barcelona: Península, 1986)
Fingiments (Girona: CCG, 2009)
Escarabeu (Vic: Eumo; Cafè Central, 2011)
Preciós! com la terra i la vida. gràcies!
ResponEliminaDe res! Disposeu d'aquest blog tan com vulgueu.
ResponElimina